Vaig mentir. No intencionadament, és clar. Simplement, no sabia què escriure. Han passat sis mesos i, tot i que hauria d'estar estudiant, m'he decidit a escriure de nou. A veure quan tornarà a passar.
Aquesta vegada, sent Nadal, volia parlar d'un tema al que, certament, he donat voltes bastant sovint i intentat exposar, però no he aconseguit provocar mai ni una mínima reflexió. Aquest tema és la simbologia religiosa, enfocada concretament a la decoració de les llars.
Abans de començar, aclariré el meu punt de vista: no estic batejat ni he rebut cap altre dels sagraments, simplement perquè els meus pares no ho van considerar necessari ni jo, un cop tenint ús de raó, tampoc ho he vist pertinent. Amb mitja família creient i l'altra mitja atea, he estat educat en una espècie d'agnosticisme/ateïsme on la importància de la existència o no de Déu no ha estat vital per a prendre decisions, però sempre se m'ha deixat clara la importància que ha tingut (sobretot, va tenir) l'Església en la cultura europea, com reflecteixen moltes obres d'art de segles passats. Així doncs, anem al gra i espero no ferir la sensibilitat de ningú.
Recordo la por que passava quan era petit, a casa dels meus avis paterns, quan entrava en una sala d'estar on hi havia una figura de Crist que tenia una espècie d'espelma als peus (era una bombeta) encesa nit i dia. A les golfes, que ja feien por de per si, hi havia una figura d'un nen Jesús que encara feia més por, però era una part de la casa que podia evitar fàcilment i només hi anava pel "plaer" de passar por (sempre m'ha agradat aquesta sensació). Quan el meu pare va heretar la casa, una de les primeres coses que fa ver ma mare va ser treure el Crist il·luminat i portar-lo a les golfes, on no l'havíem de veure més. Estèticament, no va suposar cap gran pèrdua, i no sent creients, era més congruent treure'l que deixar-lo allà, com si ens vigilés.
Així doncs, em sembla lògic que els símbols religiosos s'han d'exhibir si un hi creu en ells, si no, potser no és necessari. Fins aquí, podria pensar que aquesta és una opinió força generalitzada, perquè avui en dia, gairebé ningú té símbols religiosos a casa, fet que demostra la secularització progressiva que s'ha anat visquent al país. La cosa però, no és tan clara, tal i com demostra la proliferació de Budes en la decoració en els últims anys: ningú es sorprèn en veure figures representatives d'altres religions a casa d'algú sabent que aquesta persona no hi creu, i no m'atreveixo a dir que si em donés per posar un Crist a la paret de la meva habitació, la reacció fos la mateixa. Per què podem "despullar" tan fàcilment del significat religiós figures com un Buda i no figures relacionades amb el cristianisme? No sóc partidari de fer-ho en cap situació, però hauríem de ser congruents i, si ho fem per un, fer-ho també per l'altre, no? I si el que volem és donar-nos aires de modernitat, resulta que el budisme existeix des del segle V a.C., així que aquesta no és excusa.
A mesura que he anat escribint, se m'han anat acudint coses i per això el text final difereix molt del que jo havia pensat. Podria dedicar-me a posar-hi ordre, però no em veig en cor. Simplement espero haver expressat la meva opinió. I per acabar, un toc de contradicció: reconec que, si per casualitats de la vida acabés amb un quadre d'una Madonna pintada per algun renaixentista italià, no me'n desprendria i l'exposaria. Potser no a casa, sinó en aquest museu que més d'un cop he dit que m'agradaria tenir si tingués temps i diners per fer.