L'AMOR AL TITANIC

Més val tard que mai, diuen. Aquest post hauria d’haver vist la llum el passat 15 d’abril, dia en què, fa 102 anys, el RMS Titanic va enfonsar-se, però vaig arribar el mateix dia 15 al vespre d’Itàlia, on he estat visitant unes amigues que hi són d’Erasmus, i m’era impossible escriure el que volia amb tant poc temps.

La veritat és que el tema d’aquest post el porto pensat des de fa mesos, quan estava en època d’exàmens. Un dia, em va aparèixer al Facebook una notícia relacionada amb el Titanic i vaig posar-me a buscar informació sobre l’accident, tirant de Wikipedia, com solc fer sovint per informar-me d’una manera ràpida i senzilla de moltes coses (opino que Wikipedia té més mala fama de la que es mereix, però bé). De l’article principal, vaig enllaçar a articles secundaris, interessant-me sobretot pels que parlaven de persones que havien viscut aquella fatídica nit, tant si n’havien sortit vius com si no. Al final, vaig acabar topant amb una història d’amor.

És curiós que, quan algú diu “Titanic”, molta gent pensa abans en la pel·lícula que no pas en la història verdadera, i, en conseqüència, deixem de veure la tragèdia com a tal per a centrar-nos, principalment, en la història d’amor entre Jack i Rose. I, a més, aquesta no és una història d’amor de pel·lícula qualsevol, segurament és la més comentada de tots els temps. No només per la història en si mateixa, que ens pot semblar més o menys interessant, bonica o encertada, sinó també per tot els debats que ha arribat a generar, sent el més famós el de si en Jack també podria haver-se salvat.  

Ara, deixeu-me que us expliqui una verdadera història d’amor a bord del Titanic. A diferència de la de Cameron, aquesta és una història d’amor d’un matrimoni d’edat avançada (més de 60 anys a principi del segle XX, no està gens malament) que viatjava en primera classe. Poc emocionant o atractiva? Segurament, menys melodramàtica que la cinematogràfica, però, des del meu punt de vista molt més tendra.

Ells eren Isidor i Ida Straus, un matrimoni d’origen alemany establert als Estats Units. Ell va ser congressista demòcrata i, junt amb el seu germà, co-propietari dels famosos grans magatzems Macy’s. S’entregaven completament l’un a l’altre, evitaven separar-se i, en les ocasions que ho feien, no hi havia dia que no s’escrivissin. Després de passar l’hivern a França, el matrimoni tenia intenció de tornar als EUA en vaixells diferents, però una vaga en el sector de la mineria i, conseqüentment, un tall en el subministrament de carbó, va fer que haguessin d’agafar el mateix vaixell, el RMS Titanic.

Així doncs, la parella estava present la fatídica nit del 14 d’abril de 1912, quan el vaixell va xocar amb un iceberg. A Ida, com les altres dones (i nens) de primera classe, se li va assignar una plaça en un bot salvavides, concretament en el número 8. Ella, però, refusà separar-se del seu marit i decidí no pujar al bot. Llavors, se li va oferir a Isidor la oportunitat d’anar al bot amb la seva dona, oportunitat que va rebutjar, ja que considerava impropi pujar-hi quan encara hi havia dones i nens al Titanic. Ell, però, intentà convèncer la seva dona de pujar-hi, però ella ho rebutjà de nou, dient que havien viscut junts per molts anys, i que on ell anés, ella aniria. Així doncs, Ida va convèncer la seva donzella, Ellen Bird, per a què pugés al bot, donant-li el seu abric de pell, ja que ella no el necessitaria més.

La parella va ser vista per últim cop a bord del Titanic, agafats. A les dues i vint minuts de la matinada del dia 15, el vaixell s’enfonsava amb el matrimoni Straus dins. Tal i com va dir Ida en refusar pujar al bot, no va ser separada del seu marit i van morir com havien viscut, junts. El cos d’Isidor va ser recuperat, però mai van trobar el d’Ida.

En el seu mausoleu al cementiri de Woodlawn, a Nova York, s’hi troba la següent inscripció, pertanyent a l’Antic Testament: les aigües no podran apagar l’amor, ni els rius l’ofegaran.

Tot i ser breu, crec que és una història que val la pena conèixer. Sóc un fervent defensor de l’amor davants dels qui diuen que no existeix i que no és més que una il·lusió. No dic que sigui fàcil tenir l'oportunitat d'experimentar-lo, ni que un cop trobat, hagi de ser per sempre, però hi crec. I les demostracions d’amor m’encanten: no puc evitar posar-me content i somriure quan veig una parella a qui se la veu feliç. I opino que els Straus ho devien ser. 

IMMOBILITAT

<<¿Por dónde vas?>> apareix a la pantalla del seu mòbil.

<<Estoy bajando del metro, ¿qué número era?>> contesta mentre puja per les escales mecàniques. Suma de velocitats, pensa.

<<245, 3º 3ª>>

Mira el mòbil amb resignació, mentre espera per creuar el carrer. Els SMS del senyor X són els únics que segueix rebent, ara que whatsapp i altres aplicacions s’han fet amb tot el pastís de la missatgeria instantània. Si bé podria veure-ho amb certa nostàlgia, el que li produeix aquesta situació és més aviat ràbia: sap perfectament que el senyor X contacta amb ell a través d’SMS perquè ho fa des d’un mòbil secundari, per tal de no ser descobert. No hi ha lloc per la nostàlgia.

Arriba al portal. Com l’última vegada, la porta d’accés a l’immoble està oberta, ja que és horari de porteria. A veure si, a diferència del darrer cop, el porter no el veu i així evita la incòmoda pregunta sobre a quin pis va. Aprofitant que no mira, avança cap a l’ascensor, hi entra i prem el botó del tercer. Ja hi som. Les portes de l’ascensor tarden uns segons en obrir-se i surt disparat cap a la porta del pis. Truca al timbre i apareix el senyor X rere la porta, en calçotets i fent l’última calada a una cigarreta que s’està a punt de consumir.

Es miren i, sense dir res, entra dins del pis. En tancar la porta, el senyor X l’estira cap a ell i li fa un petó amb regust a tabac, que el repugna i atrau a la vegada. Com en cada trobada en el seu pis, el senyor X comença a piropejar-lo mentre li treu la roba i fa petons per tot el cos. S’ha acostumat ja aquesta situació, que abans l’irritava, i resta immòbil, deixant-se fer, amb la mirada perduda. Mentre deixa que el senyor X vagi fent, no pot evitar preguntar-se per què ha tornat a quedar amb ell: sempre surt d’allà dient-se que serà l’última vegada, però quan rep un nou SMS, hi torna a caure. Són poques les vegades que no ha acudit a una de les seves cites, normalment per problemes d’horari.

Quan torna en si, ja només porta la roba interior. Dirigeix una mirada murri al senyor X, que també va en roba interior. Li treu. El motiu per seguir veient-se és aquest, purament físic. Hi ha una atracció desmesurada entre ells dos. Una atracció que fa perdre la visió en perspectiva de la situació, anul·lant la racionalitat necessària per a analitzar el que està passant: està amb un home casat. Bé, realment, “estar” és una paraula massa gran. No estan, simplement mantenen relacions sexuals de manera esporàdica. “Simplement” tampoc és una paraula que es pugui relacionar amb la situació, ja que no en té res de simple.

Hauria d’haver sospitat, ja des d’un principi, que les coses no serien fàcils, o almenys normals, entre ell i el senyor X. Tot i haver conegut nois de mil i una maneres diferents, cap s’havia donat en unes circumstàncies tan estranyes com en el cas del senyor X. Tot i així, l’atreviment que va mostrar, junt amb el seu atractiu físic i aquell somriure murri, van fer-lo cedir i caure a la seva “trampa”, sense preguntar-se què podia esperar d’algú que havia gosat saltar-se, segurament, un bon grapat de normes de conducta a la feina en la tàctica de seducció que havia utilitzat.

A la tercera trobada, una trucada va desvelar l’estat civil del senyor X i la bena que portava als ulls va caure: aquell no era un home de fiar, almenys pel que feia a les relacions. Per altra banda, després de tres cites, l’atracció entre ells dos havia arribat a uns nivells insospitadament alts, el que dificultava el procés de desintoxicació que creia necessari dur a terme. Tot i que la veritat havia sortit a la llum, les cites amb el senyor X, qui en realitat només era un noi 6 anys major que ell (però casat), van anar succeint-se cada dues o tres setmanes, aproximadament, que era el temps que normalment necessitava per a superar tots els problemes i malestar amb si mateix que li causava aquesta situació.

Més d’un cop havia pres la determinació de no quedar amb ell, però només aconseguia allargar la negativa durant una setmana, l’equivalent a deu SMS d’insistència, fins que tornava a caure. A més, el fet d’haver de viure aquesta situació en secret, sense poder-ho comentar a ningú, tant per la vergonya que li produïa com per la situació del senyor X, encara ho feia tot més insuportable. Estava atrapat, immòbil. No sabia com sortir d’aquest espiral.

Ja està. Toca vestir-se. Els sentiments de culpa el comencen a envair de nou. La por, però, que sentia en les primeres visites posteriors al descobriment del “gran” secret, per si apareixia el marit del senyor X, s’havien esfumat. Potser era millor quan la por també feia acte de presència, ja que així hi havia menys espai per a la culpa. Ara, la culpa disposava de tot l’espai que abans havia compartit amb d’altres sentiments i sensacions, fent la seva presència encara més feixuga.

Ja preparat, li fa un petó curt i fred al senyor X i se’n va. El senyor X, com sempre, li ha dit abans de sortir que espera tornar-lo a veure. Ell prefereix no contestar. Li agradaria dir que no, però sap que molt probablement no serà així. Toca moure fitxa i encarar, d’una vegada per totes, aquesta situació.