L'AMOR AL TITANIC

Més val tard que mai, diuen. Aquest post hauria d’haver vist la llum el passat 15 d’abril, dia en què, fa 102 anys, el RMS Titanic va enfonsar-se, però vaig arribar el mateix dia 15 al vespre d’Itàlia, on he estat visitant unes amigues que hi són d’Erasmus, i m’era impossible escriure el que volia amb tant poc temps.

La veritat és que el tema d’aquest post el porto pensat des de fa mesos, quan estava en època d’exàmens. Un dia, em va aparèixer al Facebook una notícia relacionada amb el Titanic i vaig posar-me a buscar informació sobre l’accident, tirant de Wikipedia, com solc fer sovint per informar-me d’una manera ràpida i senzilla de moltes coses (opino que Wikipedia té més mala fama de la que es mereix, però bé). De l’article principal, vaig enllaçar a articles secundaris, interessant-me sobretot pels que parlaven de persones que havien viscut aquella fatídica nit, tant si n’havien sortit vius com si no. Al final, vaig acabar topant amb una història d’amor.

És curiós que, quan algú diu “Titanic”, molta gent pensa abans en la pel·lícula que no pas en la història verdadera, i, en conseqüència, deixem de veure la tragèdia com a tal per a centrar-nos, principalment, en la història d’amor entre Jack i Rose. I, a més, aquesta no és una història d’amor de pel·lícula qualsevol, segurament és la més comentada de tots els temps. No només per la història en si mateixa, que ens pot semblar més o menys interessant, bonica o encertada, sinó també per tot els debats que ha arribat a generar, sent el més famós el de si en Jack també podria haver-se salvat.  

Ara, deixeu-me que us expliqui una verdadera història d’amor a bord del Titanic. A diferència de la de Cameron, aquesta és una història d’amor d’un matrimoni d’edat avançada (més de 60 anys a principi del segle XX, no està gens malament) que viatjava en primera classe. Poc emocionant o atractiva? Segurament, menys melodramàtica que la cinematogràfica, però, des del meu punt de vista molt més tendra.

Ells eren Isidor i Ida Straus, un matrimoni d’origen alemany establert als Estats Units. Ell va ser congressista demòcrata i, junt amb el seu germà, co-propietari dels famosos grans magatzems Macy’s. S’entregaven completament l’un a l’altre, evitaven separar-se i, en les ocasions que ho feien, no hi havia dia que no s’escrivissin. Després de passar l’hivern a França, el matrimoni tenia intenció de tornar als EUA en vaixells diferents, però una vaga en el sector de la mineria i, conseqüentment, un tall en el subministrament de carbó, va fer que haguessin d’agafar el mateix vaixell, el RMS Titanic.

Així doncs, la parella estava present la fatídica nit del 14 d’abril de 1912, quan el vaixell va xocar amb un iceberg. A Ida, com les altres dones (i nens) de primera classe, se li va assignar una plaça en un bot salvavides, concretament en el número 8. Ella, però, refusà separar-se del seu marit i decidí no pujar al bot. Llavors, se li va oferir a Isidor la oportunitat d’anar al bot amb la seva dona, oportunitat que va rebutjar, ja que considerava impropi pujar-hi quan encara hi havia dones i nens al Titanic. Ell, però, intentà convèncer la seva dona de pujar-hi, però ella ho rebutjà de nou, dient que havien viscut junts per molts anys, i que on ell anés, ella aniria. Així doncs, Ida va convèncer la seva donzella, Ellen Bird, per a què pugés al bot, donant-li el seu abric de pell, ja que ella no el necessitaria més.

La parella va ser vista per últim cop a bord del Titanic, agafats. A les dues i vint minuts de la matinada del dia 15, el vaixell s’enfonsava amb el matrimoni Straus dins. Tal i com va dir Ida en refusar pujar al bot, no va ser separada del seu marit i van morir com havien viscut, junts. El cos d’Isidor va ser recuperat, però mai van trobar el d’Ida.

En el seu mausoleu al cementiri de Woodlawn, a Nova York, s’hi troba la següent inscripció, pertanyent a l’Antic Testament: les aigües no podran apagar l’amor, ni els rius l’ofegaran.

Tot i ser breu, crec que és una història que val la pena conèixer. Sóc un fervent defensor de l’amor davants dels qui diuen que no existeix i que no és més que una il·lusió. No dic que sigui fàcil tenir l'oportunitat d'experimentar-lo, ni que un cop trobat, hagi de ser per sempre, però hi crec. I les demostracions d’amor m’encanten: no puc evitar posar-me content i somriure quan veig una parella a qui se la veu feliç. I opino que els Straus ho devien ser.