<<¿Por dónde vas?>> apareix a la pantalla
del seu mòbil.
<<Estoy bajando del metro, ¿qué número era?>> contesta mentre puja per les escales mecàniques. Suma de velocitats,
pensa.
<<245, 3º
3ª>>
Mira el mòbil amb
resignació, mentre espera per creuar el carrer. Els SMS del senyor X són els
únics que segueix rebent, ara que whatsapp i altres aplicacions s’han fet amb
tot el pastís de la missatgeria instantània. Si bé podria veure-ho amb certa
nostàlgia, el que li produeix aquesta situació és més aviat ràbia: sap
perfectament que el senyor X contacta amb ell a través d’SMS perquè ho fa des
d’un mòbil secundari, per tal de no ser descobert. No hi ha lloc per la
nostàlgia.
Arriba al portal.
Com l’última vegada, la porta d’accés a l’immoble està oberta, ja que és horari
de porteria. A veure si, a diferència del darrer cop, el porter no el veu i
així evita la incòmoda pregunta sobre a quin pis va. Aprofitant que no mira,
avança cap a l’ascensor, hi entra i prem el botó del tercer. Ja hi som. Les
portes de l’ascensor tarden uns segons en obrir-se i surt disparat cap a la
porta del pis. Truca al timbre i apareix el senyor X rere la porta, en
calçotets i fent l’última calada a una cigarreta que s’està a punt de consumir.
Es miren i, sense
dir res, entra dins del pis. En tancar la porta, el senyor X l’estira cap a ell
i li fa un petó amb regust a tabac, que el repugna i atrau a la vegada. Com en
cada trobada en el seu pis, el senyor X comença a piropejar-lo mentre li treu
la roba i fa petons per tot el cos. S’ha acostumat ja aquesta situació, que
abans l’irritava, i resta immòbil, deixant-se fer, amb la mirada perduda.
Mentre deixa que el senyor X vagi fent, no pot evitar preguntar-se per què ha
tornat a quedar amb ell: sempre surt d’allà dient-se que serà l’última vegada,
però quan rep un nou SMS, hi torna a caure. Són poques les vegades que no ha
acudit a una de les seves cites, normalment per problemes d’horari.
Quan torna en si,
ja només porta la roba interior. Dirigeix una mirada murri al senyor X, que
també va en roba interior. Li treu. El motiu per seguir veient-se és aquest,
purament físic. Hi ha una atracció desmesurada entre ells dos. Una atracció que
fa perdre la visió en perspectiva de la situació, anul·lant la racionalitat
necessària per a analitzar el que està passant: està amb un home casat. Bé,
realment, “estar” és una paraula massa gran. No estan, simplement mantenen
relacions sexuals de manera esporàdica. “Simplement” tampoc és una paraula que
es pugui relacionar amb la situació, ja que no en té res de simple.
Hauria d’haver
sospitat, ja des d’un principi, que les coses no serien fàcils, o almenys
normals, entre ell i el senyor X. Tot i haver conegut nois de mil i una maneres
diferents, cap s’havia donat en unes circumstàncies tan estranyes com en el cas
del senyor X. Tot i així, l’atreviment que va mostrar, junt amb el seu atractiu
físic i aquell somriure murri, van fer-lo cedir i caure a la seva “trampa”,
sense preguntar-se què podia esperar d’algú que havia gosat saltar-se,
segurament, un bon grapat de normes de conducta a la feina en la tàctica de seducció
que havia utilitzat.
A la tercera
trobada, una trucada va desvelar l’estat civil del senyor X i la bena que
portava als ulls va caure: aquell no era un home de fiar, almenys pel que feia
a les relacions. Per altra banda, després de tres cites, l’atracció entre ells
dos havia arribat a uns nivells insospitadament alts, el que dificultava el
procés de desintoxicació que creia necessari dur a terme. Tot i que la veritat
havia sortit a la llum, les cites amb el senyor X, qui en realitat només era un
noi 6 anys major que ell (però casat), van anar succeint-se cada dues o tres
setmanes, aproximadament, que era el temps que normalment necessitava per a
superar tots els problemes i malestar amb si mateix que li causava aquesta
situació.
Més d’un cop havia
pres la determinació de no quedar amb ell, però només aconseguia allargar la
negativa durant una setmana, l’equivalent a deu SMS d’insistència, fins que
tornava a caure. A més, el fet d’haver de viure aquesta situació en secret, sense
poder-ho comentar a ningú, tant per la vergonya que li produïa com per la
situació del senyor X, encara ho feia tot més insuportable. Estava atrapat,
immòbil. No sabia com sortir d’aquest espiral.
Ja està. Toca
vestir-se. Els sentiments de culpa el comencen a envair de nou. La por, però,
que sentia en les primeres visites posteriors al descobriment del “gran”
secret, per si apareixia el marit del senyor X, s’havien esfumat. Potser era
millor quan la por també feia acte de presència, ja que així hi havia menys
espai per a la culpa. Ara, la culpa disposava de tot l’espai que abans havia
compartit amb d’altres sentiments i sensacions, fent la seva presència encara
més feixuga.
Ja preparat, li fa un
petó curt i fred al senyor X i se’n va. El senyor X, com sempre, li ha dit
abans de sortir que espera tornar-lo a veure. Ell prefereix no contestar. Li
agradaria dir que no, però sap que molt probablement no serà així. Toca moure
fitxa i encarar, d’una vegada per totes, aquesta situació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario