ORDRE I UNIFORMITAT

Si ens fan pensar en una imatge que evoqui ordre i en una altra que evoqui uniformitat, és probable que les dues comparteixin punts en comú, sobretot si les imatges fan referència al paisatge urbà: en les imatges d’uniformitat, segurament pensarem en una determinada tipologia d’edifici (alguns en gratacels, altres pensaran en cases de dues plantes i jardí) que s’anirà repetint, donant aquesta percepció d’uniformitat i, a la vegada, la disposició dels edificis segurament serà ordenada. En evocar una imatge d’ordre, la importància radicarà en la disposició dels elements, no en el disseny d’aquests, així que la uniformitat no estarà implícita tan freqüentment.

A què ve aquesta introducció? Doncs al fet que, dimarts passat, aprofitant els matins sense pràctiques d’aquest mes, vaig decidir anar al CaixaForum a veure l’exposició que s’hi fa sobre Le Corbusier, un dels grans arquitectes de la primera meitat del segle passat. Potser no resulta conegut per a tothom el sobrenom amb el que es coneixia aquest arquitecte nascut a Suïssa el 6 d’octubre (gran dia) de 1887 (el seu nom verdader és Charles-Édouard Jeanneret), però si busqueu imatges de la seva obra a Google, segurament algun edifici (principalment la Villa Savoye o la capella Notre Dame du Haut) o alguna peça de mobiliari, com la butaca LC2 o la LC4, us serà familiar.

Jo, com a persona interessada en l’arquitectura, vaig començar a conèixer Le Corbusier a finals de l’ESO pel meu compte i, des de llavors, he anat, amb el temps, coneixent més o menys la seva obra, igual que la d’altres arquitectes, com Frank Lloyd Wright o Ludwig Mies Van der Rohe, per citar-ne alguns. Personalment, m’agrada l’obra de Le Corbusier, tant pel que fa a la vessant estètica com a la pràctica, punt clau en la seva arquitectura. Tot i així, té obres (i sobretot projectes) que no m’atrauen, però tenen aquell caràcter distintiu de l’arquitecte que fa que em produeixin admiració per altres implicacions diferents de l’estètica.

El que sí que no comparteixo són les seves idees en alguns aspectes. No cal ni plantejar-se la seva posició (o amistats) pel que fa a la política, que rebutjo completament, però sí que m’agradaria dir alguna cosa sobre el que pensava sobre el funcionament de les ciutats, que es veu reflectit en diversos del seus projectes. Le Corbusier va idear plans d’urbanització de diferents ciutats del planeta, com Rio de Janeiro, Alger o Barcelona, entre d’altres, però la més important de totes és, segurament, la reforma que va plantejar per a París. Des del seu parer, aquests plans que ell proposava comportarien una millora en la qualitat de vida dels habitants de les grans ciutats, que funcionarien com grans màquines. A l’exposició del CaixaForum es poden veure referències a aquests projectes i podem veure com tots ells comparteixen certes característiques, com són l’ordre i la uniformitat.

No m’agrada la uniformitat, prefereixo la varietat. Amb l’ordre és diferent, ja que facilita moltes coses (no cal parlar de ciutats, només la taula on un estudia ja n’és un bon exemple), tot i que cert desordre pot fer les coses interessants i oferir noves perspectives. No veig aquesta utilitat en la uniformitat, fins i tot podria dir que pot arribar a portar a la confusió, per la dificultat que suposa el poder diferenciar les coses si totes tenen el mateix aspecte. Una ciutat em sembla molt més interessant si arquitectònicament ofereix varietat en lloc d’uniformitat, tot i que la uniformitat també pot fer característica una ciutat i fer-la bonica, com podrien ser les zones de París afectades pels plans del baró Haussmann. Tot i així, no crec que fos aquest el motiu pel qual no es van dur a terme els plans d’urbanització projectats per Le Corbusier, sinó pel que hauria suposat desallotjar tanta gent (els plans del baró Haussmann es van poder dur a terme perquè, malauradament, deixar al carrer milers de persones en l’època del Segon Imperi no treia el son a Napoleó III). Només ciutats noves podien configurar-se d’acord amb aquesta idea d’indústria, amb zones definides segons les activitats que s’hi duien a terme, i així és com a la dècada dels 60 va néixer Brasília, capital de Brasil. No sé fins a quin punt actualment aquesta ciutat segueix mantenint aquesta planificació, ara que compta amb gairebé tres milions d’habitants. Espero poder comprovar-ho aquest estiu quan vagi a fer pràctiques a aquest país, i ja us ho explicaré.

Doncs bé, com a defensor de la varietat arquitectònica, m’agrada i molt Barcelona. Barcelona no és només Gaudí i altres mostres del modernisme, tot i que en són el seu reclam principal i no podem pas negar-ho (bàsicament perquè en tenim exemples meravellosos i precisament tothom els hauria de conèixer), però l’oferta arquitectònica de Barcelona és molt àmplia. Si no, com s’explica el fet que Barcelona és la primera i, ara per ara, única ciutat del món en haver rebut (l’any 1999) la Royal Gold Medal per part del Royal Institute of British Arquitects (RIBA), un reconeixement que se sol donar a arquitectes per la seva contribució en el panorama mundial de l’arquitectura? I, a més, l’arquitectura és un dels pilars del turisme d’aquesta ciutat, una activitat econòmica gens menyspreable, ja que Barcelona ha aconseguit posicionar-se en el top 10 de les ciutats més visitades per turistes internacionals, competint amb ciutats que generalment són més grans, capitals d’Estat o, fins i tot en alguns casos, considerades capitals globals.

I així és com un intent de dissertació sobre Le Corbusier, l’ordre i la uniformitat s’ha convertit en la perfecta excusa per a defensar aquesta meravellosa ciutat que és Barcelona. Passin un bon dia i a gaudir del Carnaval, que ja arriba (si no ho ha fet ja en alguns punts de la nostra geografia)!

      

NI SUÏCIDIS COL·LECTIUS NI POLLES

A diferència de la publicació de fa dos dies, aquest cop seré breu (i ranci, potser per a alguns). Potser no caldria fer-ne un text d’això, ja que no provocaré, segurament, cap reflexió ni emoció als (pocs) lectors que tinc, que és el que, almenys des del meu punt de vista, persegueixen les persones quan escriuen. Simplement vull donar la meva opinió.

Com ja de ben segur sabreu, avui és 14 de febrer, Sant Valentí. Per una raó o per altra, aquest dia és considerat, no només ja pel món anglosaxó, el dia dels enamorats. Hi ha qui diu que tot comença amb un sacerdot Valentí que casava joves a la Roma antiga contra la voluntat de l’Emperador, hi ha qui ho relaciona amb unes culleres que es regalaven els gal·lesos (crec que eren ells)... En fi, sigui quin sigui l’origen d’aquesta data, la celebració s’ha estès arreu del món o almenys a casa nostra sí que hi ha arribat.

Cada any, uns deu dies abans de l’arribada de Sant Valentí (si no més), comença tota la parafernàlia i se’ns omple el correu d’ofertes de LetsBonus per fer amb la parella, surten donuts i pizzes en forma de cor, els teus amics amb parella, en cas de celebrar-ho, t’explicaran les mil i una coses que tenen intenció de preparar i, per altra banda, hi haurà una part de la població soltera (no tota, més aviat poca però sorollosa) que mostrarà la seva fúria per l’existència d’aquest dia i, a la vegada, la tristesa que li provoca no poder celebrar-lo. Doncs no cal.

Des del meu punt de vista, Sant Valentí és una festa bastant hortera: els globus en forma de cor de color vermell brillant o les caixes de bombons també seguint aquest disseny (que, per cert, abunden al supermercat d’El Corte Inglés en diferents mides i colors), entre d’altres productes estrella, no denoten per mi el més mínim bon gust. És cert que hi ha persones que ho celebren sense caure en aquests tòpics, de maneres que poden ser més o menys originals però, almenys, més agradables a la vista, com a mínim. No estic en contra de celebrar l’amor, al contrari, trobo que hi ha poques coses més maques en aquest món que poder dir amb orgull que estimes una persona (i que ella t’estima a tu). Precisament, m’encanta Sant Jordi i em va agradar molt poder-ho celebrar, en el seu moment, quan tenia parella. Tot i així, Sant Jordi és més festiu que Sant Valentí i convida a sortir al carrer tot i que estiguis més sol que la una, des del meu punt de vista. Per contra, Sant Valentí no ha estat mai motiu de celebració, per a mi.

Amb això no vull dir que no s’hagi de celebrar Sant Valentí, cadascú fa el que vol, només faltaria. Al contrari, precisament el que volia era mostrar el meu enuig per les tonteries que un pot llegir per Facebook o altres xarxes socials provinents de certes persones del “bàndol” dels solters. El que m’ha semblat més tonto del que he anat llegint aquests dies ha estat la frase “faltan X días para el suicidio colectivo”. A més, a mode de compte enrere, aquest estat s’ha anat actualitzant cada dia. Suïcidi col·lectiu per estar solters el dia de Sant Valentí? Amb mi que no hi comptin, jo tinc altres coses a fer avui. No és que m’encanti estar solter, però tampoc em suposa un gran problema, cada dia em segueixo llevant i vivint la meva vida. Si tingués novio, és clar que les coses serien diferents (i segurament estaria més content, no ho negaré), però això no treu que pugui gaudir de les coses bones que ara tinc estant solter (i que desitjaria seguir tenint si tingués novio).

Així doncs, per mi avui és un dia ben normal, excepte per l’examen d’anglès que he fet, tot i que entenc que hi hagi parelles que ho vulguin celebrar (jo sóc d’aquells a qui se’ls dibuixa un somriure en veure una parella de desconeguts intercanviant-se regals o fent el tonto junts, sigui el dia de l’any que sigui). Fa un dia preciós, així que no us amargueu per estar sols (si no podeu suportar veure gent emparellada feliç, eviteu el Maremàgnum, he comprovat que, tal i com passa per Sant Jordi, s’omple de parelles en dies com avui) i gaudiu, sigui amb els amics, la família, el veí o una persona desconeguda. O de vosaltres mateixos sols, que se n’ha de saber també.

Jo, aquesta nit, aprofitaré per anar a prendre alguna cosa amb els amics (espero), brindarem i, en el cas que algun dels que tenen parella hagi fet alguna cosa especial avui, els solters no ens taparem les orelles i escoltarem de gust.

I, qui sap, potser el proper 14 de febrer escriuré una nova entrada dient que el meu novio i jo hem decidit no celebrar aquest dia. O sí. Tot arribarà (espero).

Acabin de passar un bon dia!

DEIXAR-SE EMPORTAR

Té la impressió que farà tard, tot i que encara queden dotze minuts i només quatre parades separen plaça d’Espanya de plaça Catalunya. Aquestes quatre parades, però, sempre se li fan eternes i avui, amb els nervis que porta a sobre, la cosa encara és pitjor. Per què el trajecte que separa aquestes dues estacions sempre se li fa més llarg que d’altres de la mateixa durada? Segur que algun periodista sabria explotar l’analogia sobre la distància entre aquestes dues parades i el distanciament que hi ha avui en dia entre Catalunya i Espanya per escriure’n un article. Aquest pensament el fa riure tímidament. El que sigui per entretenir-se i evitar mossegar-se les ungles, ara que ja fa un any que ho va deixar enrere. Universitat. Queda una sola parada. Decideix aixecar-se, es posa la jaqueta i es prepara per sortir. A Catalunya, baixa i, com sempre, no sap per on sortir per arribar a la part de la plaça que l’interessa. És igual, ja la creuarà per dalt després si és necessari.

Efectivament, no surt per on ell volia, però no haurà de creuar tota la plaça. Un cop arriba al punt de trobada, el Zurich, dos minuts tard, es posa a buscar l’Albert. El fet de no haver-se vist mai en persona abans no suposarà un problema, ha mirat i remirat les fotos del Facebook del noi, el té gravat a la ment.

L’Albert ha arribat deu minuts abans de l’hora, ara ja en passen dos i es comença a impacientar. No li agrada esperar, però és cert que el Marc li havia comentat que arribaria molt just, sempre que l’última classe acabés a temps. Deixa de mirar el mòbil i, en aixecar la vista, el veu. El crida aixecant la mà i en Marc va cap a ell. Es somriuen. Per un instant, dubten de com saludar-se, però en Marc fa la intenció de fer-li dos petons i l’Albert el segueix.

- Bé... per fi ets aquí! He pensat que podríem anar a un bar que hi ha al carrer Hospital. Fa temps que no hi vaig però està molt bé, té una zona amb sofàs i tal bastant tranquil·la... Espero que no estigui tancat, amb això de la crisi mai se sap...

- Sí sí, perfecte – contesta el Marc, somrient – perdó per arribar tard, problemes al final de classe... Bé, anem on tu dius – el Marc mira l’Albert de dalt a baix i pensa que si la cosa va bé, serà el noi més afortunat del planeta. Físicament, és encara millor que a les fotos, i de manera de ser, espera que sigui tan maco com en les converses que han anat tenint.

Els pocs minuts que els separen del seu destí els dediquen a mirar-se l’un a l’altre i anar somrient. Cap dels dos bada boca, tot i que la situació no és incòmoda. L’anàlisi de les primeres impressions ocupa tot el seu pensament, no deixant lloc a la preocupació pel fet de no saber ben bé què dir-se.

Per fi ha arribat el gran moment. Han passat gairebé dos mesos des de la primera nit que van parlar per Facebook i per fi s’han conegut. Tot va començar amb una publicació d’un amic en comú: els dos van clicar m’agrada i l’Albert, el més llençat dels dos, va preguntar-li a l’amic qui era el tal Marc. Havent-li extret la informació que més l’interessava sobre el noi desconegut, va decidir agregar-lo per provar sort. El Marc no se’n sabia avenir que un noi tan guapo (i que semblava normal) l’hagués agregat. No va dubtar en acceptar-lo, tot i que per dins l’envaïen els dubtes sobre si aquell noi s’havia confós en agregar-lo. Va resultar que no. Als dos minuts ja estaven parlant i la connexió va aparèixer ben aviat: compartien certs interessos, debatien sobre diferents temes, s’explicaven com els havia anat el dia... Tot i així, el Marc seguia dubtant que l’Albert veiés alguna cosa en ell que l’interessés, però un cop més va demostrar estar equivocat quan, fa una setmana, l’Albert va dir-li que volia quedar amb ell. I així va ser.  

- Tenies raó, és un bon lloc – en Marc es gira cap al cambrer – per mi, una coca-cola light si us plau – torna a girar el cap cap a l’Albert i somriu.

- Jo vull una cervesa, gràcies. Així que una coca-cola light eh? Por a engreixar-te? Si estàs fet un sac d’ossos...

- No, no, és que no m’agrada la cervesa i bé, lo de light és per evitar les quantitats industrials de fructosa que du la normal... Tot i que tampoc vull engreixar-me, no t’enganyaré... I sé que podria guanyar pes i tal... Però bé, jo estic bé tal i com estic.

- Sí, sí, estàs molt bé – contesta l’Albert amb un somriure murri – m’agraden els nois primets, ni massa múscul ni panxuts.

- Haha, gràcies. Jo la veritat és que la gent tan prima com jo... No m’agrada gaire, no sé. Igual que també prefereixo els nois una mica més alts que jo, cosa que és fàcil, tot s’ha de dir – just en aquell moment els porten les begudes i en Marc, per evitar seguir parlant del seu físic, es concentra en la tasca d’abocar la coca-cola al got. L’Albert se’l mira encuriosit. No el deixarà escapar tan fàcilment de les situacions incòmodes que pugui generar la conversa.

- Bé, i què n’opines, de mi? – pregunta l’Albert amb una mirada inquisidora i, tot seguit, fa un glop a la seva cervesa.

- Ets guapo. Molt guapo. Massa guapo i tot, potser. No és pas res dolent eh, no em mal interpretis... Però no sé, no estic acostumat a que nois tan guapos s’interessin per mi – només haver pronunciat aquestes paraules, en Marc ja se’n penedeix d’haver-ho fet. Potser l’Albert pensarà que només es fixa en el físic quan no és pas així. A més, no pot estar pensant sempre en si algú és massa bo per a ell, ja que, a part de ser una solemne tonteria, no fa més que provocar-li una angoixa exasperant i dificultats a l’hora d’interactuar amb els altres nois – bé, i m’agrada molt que portis camises de quadres. Jo no en puc portar, em queden francament malament. I  bé... també està la teva manera de ser: en aquests dos mesos, he descobert un noi intel·ligent, que em fa riure, curiós, que sap el que vol... I això m’agrada i molt. Fins i tot, podríem dir que em posa... Si no et fa res que ho digui.

- Mmm no home no, està bé sentir això... Ho tindré en compte – fa un altre glop a la cervesa, sense apartar la mirada dels ulls d’en Marc. La veritat és que, amb la llum del sol i a poca distància, té uns ulls molt més bonics del que esperava, d’un color que navega entre el marró i el verd – m’agraden els teus ulls.

- Gràcies – en Marc aparta la mirada en notar com una escalfor li puja per la cara, s’està posant vermell i no hi ha manera d’evitar-ho – no vull semblar pesat ni poc original, però a mi m’agraden els teus. I el teu cabell. Prefereixo els nois morenos. Abans era al contrari, ulls i cabell clar eren el que més m’agradava, però no sé, vaig canviar de gustos i mira...

- Doncs he tingut sort en què hagis canviat de gustos.

La conversa s’allarga més de dues hores, acompanyades de tres cerveses per a l’Albert i dues coca-coles pel Marc, i es dediquen a parlar sobre gustos, anècdotes, les primeres sensacions quan van començar a parlar per Facebook... En Marc aprofita per fer preguntes simples de les seves per omplir mentalment un perfil general de l’Albert, l’altre contesta amb més preguntes... L’Albert es decideix a envair mínimament el territori del Marc, posant la mà dreta estesa sobre la taula, a mig camí entre els dos, per veure quina és la seva reacció. El Marc veu llavors l’oportunitat de donar un pas, encara que insignificant, i posa la seva mà esquerra sobre la dreta de l’Albert. Comencen a jugar amb els dits fins que, finalment, els seus dits s’acaben entrellaçant. Llavors es miren i somriuen. La resta de la conversa la tenen en aquesta posició, fins que l’Albert s’aixeca per anar al lavabo. S’atura, però, al costat del Marc, s’hi atansa i li fa un petó als llavis, agafant-li la cara amb les dues mans. Tot i agafar-lo desprevingut, en Marc no hi oposa resistència i es deixa fer. Tant de bo aquest petó amb regust a cervesa durés per sempre.

Els seus llavis es separen, no es diuen res. L’Albert es dirigeix cap al lavabo mentre el Marc pensa en el que acaba de passar. Mira al seu voltant, avergonyit no pel petó, sinó pel fet de sentir-se, ara mateix, molt més feliç que la resta de persones que estan dins d’aquell bar. En un tres i no res, l’Albert torna del lavabo.

- Potser hauríem de marxar, no? – pregunta l’Albert – no vull que arribis molt tard a casa per culpa meva, que encara et queda un bon tros de camí.

- Sí, millor que anem tirant. Cap on vas tu?

- Jo agafaré la línia vermella a Catalunya mateix, tu vas dir que agafes el tren a Passeig de Gràcia, oi?

- Sí, però hi aniré a peu. T’acompanyo doncs a Catalunya i ja seguiré.

Ja a Catalunya, arriba el moment de despedir-se. Es miren als ulls, somriuen i en Marc, sense pensar-ho, agafa l’Albert per la jaqueta i li planta un petó. Aquesta vegada, el petó és molt més llarg i atrevit que el primer, i el segueixen un munt de petons més. S’abracen i es diuen adéu. En anar-se separant, cadascun en la seva direcció, giren constantment el cap per mirar-se, somrient cada cop que els seus ulls es troben. L’Albert baixa les escales del metro i en Marc enfila Passeig de Gràcia amunt per agafar el tren.

Un cop agafa el tren, en Marc rep un whatsapp <<no te’n lliuraràs d’una segona>>. Somriu i pensa què contestar... <<més ens val que hi hagi una segona>>. En Marc és feliç, l’Albert també. Per primera vegada en molt de temps, en Marc no es posa a pensar en el que podria o no passar, només vol gaudir del moment i deixar-se emportar.