NI SUÏCIDIS COL·LECTIUS NI POLLES

A diferència de la publicació de fa dos dies, aquest cop seré breu (i ranci, potser per a alguns). Potser no caldria fer-ne un text d’això, ja que no provocaré, segurament, cap reflexió ni emoció als (pocs) lectors que tinc, que és el que, almenys des del meu punt de vista, persegueixen les persones quan escriuen. Simplement vull donar la meva opinió.

Com ja de ben segur sabreu, avui és 14 de febrer, Sant Valentí. Per una raó o per altra, aquest dia és considerat, no només ja pel món anglosaxó, el dia dels enamorats. Hi ha qui diu que tot comença amb un sacerdot Valentí que casava joves a la Roma antiga contra la voluntat de l’Emperador, hi ha qui ho relaciona amb unes culleres que es regalaven els gal·lesos (crec que eren ells)... En fi, sigui quin sigui l’origen d’aquesta data, la celebració s’ha estès arreu del món o almenys a casa nostra sí que hi ha arribat.

Cada any, uns deu dies abans de l’arribada de Sant Valentí (si no més), comença tota la parafernàlia i se’ns omple el correu d’ofertes de LetsBonus per fer amb la parella, surten donuts i pizzes en forma de cor, els teus amics amb parella, en cas de celebrar-ho, t’explicaran les mil i una coses que tenen intenció de preparar i, per altra banda, hi haurà una part de la població soltera (no tota, més aviat poca però sorollosa) que mostrarà la seva fúria per l’existència d’aquest dia i, a la vegada, la tristesa que li provoca no poder celebrar-lo. Doncs no cal.

Des del meu punt de vista, Sant Valentí és una festa bastant hortera: els globus en forma de cor de color vermell brillant o les caixes de bombons també seguint aquest disseny (que, per cert, abunden al supermercat d’El Corte Inglés en diferents mides i colors), entre d’altres productes estrella, no denoten per mi el més mínim bon gust. És cert que hi ha persones que ho celebren sense caure en aquests tòpics, de maneres que poden ser més o menys originals però, almenys, més agradables a la vista, com a mínim. No estic en contra de celebrar l’amor, al contrari, trobo que hi ha poques coses més maques en aquest món que poder dir amb orgull que estimes una persona (i que ella t’estima a tu). Precisament, m’encanta Sant Jordi i em va agradar molt poder-ho celebrar, en el seu moment, quan tenia parella. Tot i així, Sant Jordi és més festiu que Sant Valentí i convida a sortir al carrer tot i que estiguis més sol que la una, des del meu punt de vista. Per contra, Sant Valentí no ha estat mai motiu de celebració, per a mi.

Amb això no vull dir que no s’hagi de celebrar Sant Valentí, cadascú fa el que vol, només faltaria. Al contrari, precisament el que volia era mostrar el meu enuig per les tonteries que un pot llegir per Facebook o altres xarxes socials provinents de certes persones del “bàndol” dels solters. El que m’ha semblat més tonto del que he anat llegint aquests dies ha estat la frase “faltan X días para el suicidio colectivo”. A més, a mode de compte enrere, aquest estat s’ha anat actualitzant cada dia. Suïcidi col·lectiu per estar solters el dia de Sant Valentí? Amb mi que no hi comptin, jo tinc altres coses a fer avui. No és que m’encanti estar solter, però tampoc em suposa un gran problema, cada dia em segueixo llevant i vivint la meva vida. Si tingués novio, és clar que les coses serien diferents (i segurament estaria més content, no ho negaré), però això no treu que pugui gaudir de les coses bones que ara tinc estant solter (i que desitjaria seguir tenint si tingués novio).

Així doncs, per mi avui és un dia ben normal, excepte per l’examen d’anglès que he fet, tot i que entenc que hi hagi parelles que ho vulguin celebrar (jo sóc d’aquells a qui se’ls dibuixa un somriure en veure una parella de desconeguts intercanviant-se regals o fent el tonto junts, sigui el dia de l’any que sigui). Fa un dia preciós, així que no us amargueu per estar sols (si no podeu suportar veure gent emparellada feliç, eviteu el Maremàgnum, he comprovat que, tal i com passa per Sant Jordi, s’omple de parelles en dies com avui) i gaudiu, sigui amb els amics, la família, el veí o una persona desconeguda. O de vosaltres mateixos sols, que se n’ha de saber també.

Jo, aquesta nit, aprofitaré per anar a prendre alguna cosa amb els amics (espero), brindarem i, en el cas que algun dels que tenen parella hagi fet alguna cosa especial avui, els solters no ens taparem les orelles i escoltarem de gust.

I, qui sap, potser el proper 14 de febrer escriuré una nova entrada dient que el meu novio i jo hem decidit no celebrar aquest dia. O sí. Tot arribarà (espero).

Acabin de passar un bon dia!