DEIXAR-SE EMPORTAR

Té la impressió que farà tard, tot i que encara queden dotze minuts i només quatre parades separen plaça d’Espanya de plaça Catalunya. Aquestes quatre parades, però, sempre se li fan eternes i avui, amb els nervis que porta a sobre, la cosa encara és pitjor. Per què el trajecte que separa aquestes dues estacions sempre se li fa més llarg que d’altres de la mateixa durada? Segur que algun periodista sabria explotar l’analogia sobre la distància entre aquestes dues parades i el distanciament que hi ha avui en dia entre Catalunya i Espanya per escriure’n un article. Aquest pensament el fa riure tímidament. El que sigui per entretenir-se i evitar mossegar-se les ungles, ara que ja fa un any que ho va deixar enrere. Universitat. Queda una sola parada. Decideix aixecar-se, es posa la jaqueta i es prepara per sortir. A Catalunya, baixa i, com sempre, no sap per on sortir per arribar a la part de la plaça que l’interessa. És igual, ja la creuarà per dalt després si és necessari.

Efectivament, no surt per on ell volia, però no haurà de creuar tota la plaça. Un cop arriba al punt de trobada, el Zurich, dos minuts tard, es posa a buscar l’Albert. El fet de no haver-se vist mai en persona abans no suposarà un problema, ha mirat i remirat les fotos del Facebook del noi, el té gravat a la ment.

L’Albert ha arribat deu minuts abans de l’hora, ara ja en passen dos i es comença a impacientar. No li agrada esperar, però és cert que el Marc li havia comentat que arribaria molt just, sempre que l’última classe acabés a temps. Deixa de mirar el mòbil i, en aixecar la vista, el veu. El crida aixecant la mà i en Marc va cap a ell. Es somriuen. Per un instant, dubten de com saludar-se, però en Marc fa la intenció de fer-li dos petons i l’Albert el segueix.

- Bé... per fi ets aquí! He pensat que podríem anar a un bar que hi ha al carrer Hospital. Fa temps que no hi vaig però està molt bé, té una zona amb sofàs i tal bastant tranquil·la... Espero que no estigui tancat, amb això de la crisi mai se sap...

- Sí sí, perfecte – contesta el Marc, somrient – perdó per arribar tard, problemes al final de classe... Bé, anem on tu dius – el Marc mira l’Albert de dalt a baix i pensa que si la cosa va bé, serà el noi més afortunat del planeta. Físicament, és encara millor que a les fotos, i de manera de ser, espera que sigui tan maco com en les converses que han anat tenint.

Els pocs minuts que els separen del seu destí els dediquen a mirar-se l’un a l’altre i anar somrient. Cap dels dos bada boca, tot i que la situació no és incòmoda. L’anàlisi de les primeres impressions ocupa tot el seu pensament, no deixant lloc a la preocupació pel fet de no saber ben bé què dir-se.

Per fi ha arribat el gran moment. Han passat gairebé dos mesos des de la primera nit que van parlar per Facebook i per fi s’han conegut. Tot va començar amb una publicació d’un amic en comú: els dos van clicar m’agrada i l’Albert, el més llençat dels dos, va preguntar-li a l’amic qui era el tal Marc. Havent-li extret la informació que més l’interessava sobre el noi desconegut, va decidir agregar-lo per provar sort. El Marc no se’n sabia avenir que un noi tan guapo (i que semblava normal) l’hagués agregat. No va dubtar en acceptar-lo, tot i que per dins l’envaïen els dubtes sobre si aquell noi s’havia confós en agregar-lo. Va resultar que no. Als dos minuts ja estaven parlant i la connexió va aparèixer ben aviat: compartien certs interessos, debatien sobre diferents temes, s’explicaven com els havia anat el dia... Tot i així, el Marc seguia dubtant que l’Albert veiés alguna cosa en ell que l’interessés, però un cop més va demostrar estar equivocat quan, fa una setmana, l’Albert va dir-li que volia quedar amb ell. I així va ser.  

- Tenies raó, és un bon lloc – en Marc es gira cap al cambrer – per mi, una coca-cola light si us plau – torna a girar el cap cap a l’Albert i somriu.

- Jo vull una cervesa, gràcies. Així que una coca-cola light eh? Por a engreixar-te? Si estàs fet un sac d’ossos...

- No, no, és que no m’agrada la cervesa i bé, lo de light és per evitar les quantitats industrials de fructosa que du la normal... Tot i que tampoc vull engreixar-me, no t’enganyaré... I sé que podria guanyar pes i tal... Però bé, jo estic bé tal i com estic.

- Sí, sí, estàs molt bé – contesta l’Albert amb un somriure murri – m’agraden els nois primets, ni massa múscul ni panxuts.

- Haha, gràcies. Jo la veritat és que la gent tan prima com jo... No m’agrada gaire, no sé. Igual que també prefereixo els nois una mica més alts que jo, cosa que és fàcil, tot s’ha de dir – just en aquell moment els porten les begudes i en Marc, per evitar seguir parlant del seu físic, es concentra en la tasca d’abocar la coca-cola al got. L’Albert se’l mira encuriosit. No el deixarà escapar tan fàcilment de les situacions incòmodes que pugui generar la conversa.

- Bé, i què n’opines, de mi? – pregunta l’Albert amb una mirada inquisidora i, tot seguit, fa un glop a la seva cervesa.

- Ets guapo. Molt guapo. Massa guapo i tot, potser. No és pas res dolent eh, no em mal interpretis... Però no sé, no estic acostumat a que nois tan guapos s’interessin per mi – només haver pronunciat aquestes paraules, en Marc ja se’n penedeix d’haver-ho fet. Potser l’Albert pensarà que només es fixa en el físic quan no és pas així. A més, no pot estar pensant sempre en si algú és massa bo per a ell, ja que, a part de ser una solemne tonteria, no fa més que provocar-li una angoixa exasperant i dificultats a l’hora d’interactuar amb els altres nois – bé, i m’agrada molt que portis camises de quadres. Jo no en puc portar, em queden francament malament. I  bé... també està la teva manera de ser: en aquests dos mesos, he descobert un noi intel·ligent, que em fa riure, curiós, que sap el que vol... I això m’agrada i molt. Fins i tot, podríem dir que em posa... Si no et fa res que ho digui.

- Mmm no home no, està bé sentir això... Ho tindré en compte – fa un altre glop a la cervesa, sense apartar la mirada dels ulls d’en Marc. La veritat és que, amb la llum del sol i a poca distància, té uns ulls molt més bonics del que esperava, d’un color que navega entre el marró i el verd – m’agraden els teus ulls.

- Gràcies – en Marc aparta la mirada en notar com una escalfor li puja per la cara, s’està posant vermell i no hi ha manera d’evitar-ho – no vull semblar pesat ni poc original, però a mi m’agraden els teus. I el teu cabell. Prefereixo els nois morenos. Abans era al contrari, ulls i cabell clar eren el que més m’agradava, però no sé, vaig canviar de gustos i mira...

- Doncs he tingut sort en què hagis canviat de gustos.

La conversa s’allarga més de dues hores, acompanyades de tres cerveses per a l’Albert i dues coca-coles pel Marc, i es dediquen a parlar sobre gustos, anècdotes, les primeres sensacions quan van començar a parlar per Facebook... En Marc aprofita per fer preguntes simples de les seves per omplir mentalment un perfil general de l’Albert, l’altre contesta amb més preguntes... L’Albert es decideix a envair mínimament el territori del Marc, posant la mà dreta estesa sobre la taula, a mig camí entre els dos, per veure quina és la seva reacció. El Marc veu llavors l’oportunitat de donar un pas, encara que insignificant, i posa la seva mà esquerra sobre la dreta de l’Albert. Comencen a jugar amb els dits fins que, finalment, els seus dits s’acaben entrellaçant. Llavors es miren i somriuen. La resta de la conversa la tenen en aquesta posició, fins que l’Albert s’aixeca per anar al lavabo. S’atura, però, al costat del Marc, s’hi atansa i li fa un petó als llavis, agafant-li la cara amb les dues mans. Tot i agafar-lo desprevingut, en Marc no hi oposa resistència i es deixa fer. Tant de bo aquest petó amb regust a cervesa durés per sempre.

Els seus llavis es separen, no es diuen res. L’Albert es dirigeix cap al lavabo mentre el Marc pensa en el que acaba de passar. Mira al seu voltant, avergonyit no pel petó, sinó pel fet de sentir-se, ara mateix, molt més feliç que la resta de persones que estan dins d’aquell bar. En un tres i no res, l’Albert torna del lavabo.

- Potser hauríem de marxar, no? – pregunta l’Albert – no vull que arribis molt tard a casa per culpa meva, que encara et queda un bon tros de camí.

- Sí, millor que anem tirant. Cap on vas tu?

- Jo agafaré la línia vermella a Catalunya mateix, tu vas dir que agafes el tren a Passeig de Gràcia, oi?

- Sí, però hi aniré a peu. T’acompanyo doncs a Catalunya i ja seguiré.

Ja a Catalunya, arriba el moment de despedir-se. Es miren als ulls, somriuen i en Marc, sense pensar-ho, agafa l’Albert per la jaqueta i li planta un petó. Aquesta vegada, el petó és molt més llarg i atrevit que el primer, i el segueixen un munt de petons més. S’abracen i es diuen adéu. En anar-se separant, cadascun en la seva direcció, giren constantment el cap per mirar-se, somrient cada cop que els seus ulls es troben. L’Albert baixa les escales del metro i en Marc enfila Passeig de Gràcia amunt per agafar el tren.

Un cop agafa el tren, en Marc rep un whatsapp <<no te’n lliuraràs d’una segona>>. Somriu i pensa què contestar... <<més ens val que hi hagi una segona>>. En Marc és feliç, l’Albert també. Per primera vegada en molt de temps, en Marc no es posa a pensar en el que podria o no passar, només vol gaudir del moment i deixar-se emportar.