ORDRE I UNIFORMITAT

Si ens fan pensar en una imatge que evoqui ordre i en una altra que evoqui uniformitat, és probable que les dues comparteixin punts en comú, sobretot si les imatges fan referència al paisatge urbà: en les imatges d’uniformitat, segurament pensarem en una determinada tipologia d’edifici (alguns en gratacels, altres pensaran en cases de dues plantes i jardí) que s’anirà repetint, donant aquesta percepció d’uniformitat i, a la vegada, la disposició dels edificis segurament serà ordenada. En evocar una imatge d’ordre, la importància radicarà en la disposició dels elements, no en el disseny d’aquests, així que la uniformitat no estarà implícita tan freqüentment.

A què ve aquesta introducció? Doncs al fet que, dimarts passat, aprofitant els matins sense pràctiques d’aquest mes, vaig decidir anar al CaixaForum a veure l’exposició que s’hi fa sobre Le Corbusier, un dels grans arquitectes de la primera meitat del segle passat. Potser no resulta conegut per a tothom el sobrenom amb el que es coneixia aquest arquitecte nascut a Suïssa el 6 d’octubre (gran dia) de 1887 (el seu nom verdader és Charles-Édouard Jeanneret), però si busqueu imatges de la seva obra a Google, segurament algun edifici (principalment la Villa Savoye o la capella Notre Dame du Haut) o alguna peça de mobiliari, com la butaca LC2 o la LC4, us serà familiar.

Jo, com a persona interessada en l’arquitectura, vaig començar a conèixer Le Corbusier a finals de l’ESO pel meu compte i, des de llavors, he anat, amb el temps, coneixent més o menys la seva obra, igual que la d’altres arquitectes, com Frank Lloyd Wright o Ludwig Mies Van der Rohe, per citar-ne alguns. Personalment, m’agrada l’obra de Le Corbusier, tant pel que fa a la vessant estètica com a la pràctica, punt clau en la seva arquitectura. Tot i així, té obres (i sobretot projectes) que no m’atrauen, però tenen aquell caràcter distintiu de l’arquitecte que fa que em produeixin admiració per altres implicacions diferents de l’estètica.

El que sí que no comparteixo són les seves idees en alguns aspectes. No cal ni plantejar-se la seva posició (o amistats) pel que fa a la política, que rebutjo completament, però sí que m’agradaria dir alguna cosa sobre el que pensava sobre el funcionament de les ciutats, que es veu reflectit en diversos del seus projectes. Le Corbusier va idear plans d’urbanització de diferents ciutats del planeta, com Rio de Janeiro, Alger o Barcelona, entre d’altres, però la més important de totes és, segurament, la reforma que va plantejar per a París. Des del seu parer, aquests plans que ell proposava comportarien una millora en la qualitat de vida dels habitants de les grans ciutats, que funcionarien com grans màquines. A l’exposició del CaixaForum es poden veure referències a aquests projectes i podem veure com tots ells comparteixen certes característiques, com són l’ordre i la uniformitat.

No m’agrada la uniformitat, prefereixo la varietat. Amb l’ordre és diferent, ja que facilita moltes coses (no cal parlar de ciutats, només la taula on un estudia ja n’és un bon exemple), tot i que cert desordre pot fer les coses interessants i oferir noves perspectives. No veig aquesta utilitat en la uniformitat, fins i tot podria dir que pot arribar a portar a la confusió, per la dificultat que suposa el poder diferenciar les coses si totes tenen el mateix aspecte. Una ciutat em sembla molt més interessant si arquitectònicament ofereix varietat en lloc d’uniformitat, tot i que la uniformitat també pot fer característica una ciutat i fer-la bonica, com podrien ser les zones de París afectades pels plans del baró Haussmann. Tot i així, no crec que fos aquest el motiu pel qual no es van dur a terme els plans d’urbanització projectats per Le Corbusier, sinó pel que hauria suposat desallotjar tanta gent (els plans del baró Haussmann es van poder dur a terme perquè, malauradament, deixar al carrer milers de persones en l’època del Segon Imperi no treia el son a Napoleó III). Només ciutats noves podien configurar-se d’acord amb aquesta idea d’indústria, amb zones definides segons les activitats que s’hi duien a terme, i així és com a la dècada dels 60 va néixer Brasília, capital de Brasil. No sé fins a quin punt actualment aquesta ciutat segueix mantenint aquesta planificació, ara que compta amb gairebé tres milions d’habitants. Espero poder comprovar-ho aquest estiu quan vagi a fer pràctiques a aquest país, i ja us ho explicaré.

Doncs bé, com a defensor de la varietat arquitectònica, m’agrada i molt Barcelona. Barcelona no és només Gaudí i altres mostres del modernisme, tot i que en són el seu reclam principal i no podem pas negar-ho (bàsicament perquè en tenim exemples meravellosos i precisament tothom els hauria de conèixer), però l’oferta arquitectònica de Barcelona és molt àmplia. Si no, com s’explica el fet que Barcelona és la primera i, ara per ara, única ciutat del món en haver rebut (l’any 1999) la Royal Gold Medal per part del Royal Institute of British Arquitects (RIBA), un reconeixement que se sol donar a arquitectes per la seva contribució en el panorama mundial de l’arquitectura? I, a més, l’arquitectura és un dels pilars del turisme d’aquesta ciutat, una activitat econòmica gens menyspreable, ja que Barcelona ha aconseguit posicionar-se en el top 10 de les ciutats més visitades per turistes internacionals, competint amb ciutats que generalment són més grans, capitals d’Estat o, fins i tot en alguns casos, considerades capitals globals.

I així és com un intent de dissertació sobre Le Corbusier, l’ordre i la uniformitat s’ha convertit en la perfecta excusa per a defensar aquesta meravellosa ciutat que és Barcelona. Passin un bon dia i a gaudir del Carnaval, que ja arriba (si no ho ha fet ja en alguns punts de la nostra geografia)!