LA SENYORA LLUÏSA

Passen cinc minuts d’un quart d’una. Com de costum, el tren arriba tard, el que impacienta alguns dels turistes que, carregats de maletes, es disposen a arribar en tren a l’aeroport, però la senyora Lluïsa, després de tants anys, ja hi està acostumada a aquesta gent de la Renfe. Ha arribat l’hora de posar punt i final al cap de setmana que ha passat a Sitges. L’acompanya la seva amiga Remei, que viu a Sitges tot l’any, però ha d’anar avui a Barcelona al metge. Ella, a diferència de la senyora Lluïsa, sí que remuga en veure que el tren no arriba.

Just quan la Lluïsa obre la boca amb la intenció de replicar la poca impaciència de la seva amiga, se sent, a la llunyania, la remor del tren que s’acosta. El sol del migdia que il·lumina profusament l’estació impedeix veure amb claredat el tren que arriba, però no passa ni un minut que ja el tenen davant. A la senyora Lluïsa se li dibuixa un somriure a la cara en veure que, casualment, la porta d’accés al tren més baixa ha quedat davant seu, facilitant-li a ella i, sobretot, a la seva amiga, l’accés. Sobretot a la seva amiga, pensa, perquè ella, als seus 76 anys, considera estar en un nivell de forma física que ja voldrien tenir moltes dones de 60 anys. Tot, gràcies a l’aquagym i haver pogut escapar, a diferència de la Remei, de l’artrosi als genolls.

A la senyora Lluïsa li agraden els trens nous. És cert que, com diu la seva filla, hi ha menys seients que als antics, sobretot si es comparen amb els de dos pisos que encara circulen per aquesta línia, però ella, que si mai agafa el tren, no ho ha de fer a primera hora del matí, no té mai problemes per seure. A més, confia que, en cas de no trobar un lloc, la bondat d’alguna persona jove no permetria que una dona de la seva edat, per molt en forma que estigui, hagués de fer un trajecte d’uns 40 minuts dempeus.

- Mira, Lluïsa, seiem aquí, que així podrem veure el mar – diu la Remei, fent el gest de seure en una filera de tres seients que corra paral·lela a les finestres.

Davant seu, tenen la finestra per on podran contemplar el mar un cop hagin deixat Sitges enrere. Al costat de la finestra hi seu un noi d’uns vint anys, que s’ha girat cap a elles en el moment que s’han disposat a seure, i no els treu l’ull de sobre. La senyora Lluïsa sap què mira aquest noi, encara que ho intenti dissimular: el seu cabell. El cabell de la senyora Lluïsa ha estat, des de fa anys, el més comentat del seu aspecte físic, segurament. Tot va començar en fer 60 anys, quan va decidir deixar de tenyir-se’l i mostrar al món la seva melena completament blanca. Per donar-hi una mica de vida, va decidir fer-s’hi alguns reflexes liles, tal i com havia vist en algunes dones algun cop passejant pel carrer, i així el va portar durant cinc anys, fins que va arribar el moment de la seva jubilació. Sense pares d’alumnes que poguessin escandalitzar-se per com portava o deixava de portar la seva cabellera, va decidir invertir el predomini de colors, i així va ser com el lila, aquesta vegada d’un to més intens, va passar a ser el color dominant en el seu cabell. Recorda perfectament la seva primera aparició en públic amb el canvi de color, dos dies després del seu pas per la perruqueria. Era l’estrena d’una nova òpera al Liceu i, com era costum, ella i el seu marit, l’Antoni, no s’ho podien perdre. La cara que van posar l’Elisenda i la Margarita en veure la mata de pèl de color lila elèctric! Un esclat de riure va envair la Lluïsa en veure les cares de les seves amigues, que també venien a l’estrena acompanyades dels seus marits. Aquells sí que eren bons records... Feia dos anys que no en tenia, de bons records. Tot i que ara ja es començava a recuperar, la inesperada mort de l’Antoni la va deixar molt tocada, sense ganes de fer res i un no-sé-què al cor que no la deixava viure tranquil·la. Precisament, aquest cap de setmana havia estat el primer, en dos anys, que havia decidit passar al pis de Sitges. No s’havia vist en cor d’anar-hi sola fins llavors, després de molta insistència per part dels seus fills i amistats. Per sort, la Fernanda, la dona de fer feines a qui confiava la neteja del seu pis de Barcelona des de feia més de 20 anys, s’havia ofert per anar a  netejar l’apartament un matí, abans de que ella hi arribés, per no haver de trobar-se la casa plena de la pols acumulada durant la tardor i hivern, ja que els seus fills solien baixar-hi només durant l’estiu.

- Lluïsa... que m’escoltes? – Insisteix la Remei, donant un suau cop de colze al braç de la seva companya.

- Ai sí, sí, perdona. Estava pensant en coses meves...

- Doncs com et deia, que mai havia pujat en un tren d’aquests tan moderns... Si és que realment vaig molt poc a Barcelona últimament, només a veure el reumatòleg i el podòleg... Abans el Joaquim encara em portava a veure exposicions, però últimament, no fa altra cosa que llegir el diari per internet. Bé, i passejar per la platja, almenys no puc dir que no hi ha manera de treure’l de casa.

- Ah sí? Doncs jo sí, la veritat és que són macos, oi? I es veuen nets. I lluminosos. I amples! I amb aquestes pantalles tan modernes... Tot i que a vegades fallen, tot s’ha de dir...

- Si és que ja se sap... totes aquestes coses tan modernes... A mi l’altre dia em va passar. Em volia apuntar a un curs de l’escola d’adults i resulta que ara ho has de fer per internet! – diu la Remei amb una cara que se situa entre la sorpresa i la indignació. – I és clar, jo no sabia com anava i alguna cosa vaig fer malament. Total, que vaig haver d’anar a la secretaria de l’escola per a veure si m’ho podien solucionar i que no, que ells ja no s’encarregaven d’això, que tot el que era matrícula anava informatitzat i era el client qui ho havia de fer des de casa seva... Si és que tot això tecnològic està molt bé, sí, però si ho fan per treure’s feina de sobre i carregar-la a l’usuari... Això no, eh!

- Tens raó, tens raó – contesta la senyora Lluïsa, posant la mà sobre l’espatlla de la seva amiga per a mostrar-li el seu suport – doncs ara que ho dius... Jo també m’he apuntat a un curs. Ja fa un mes que hi vaig, i la veritat és que molt bé. És un curs de català, i la de coses que estic aprenent! Per què clar... una s’hi passa la vida parlant-lo, però en no haver-lo fet a escola, hem adoptat cada barbarisme... I a més, l’haver estat professora de matemàtiques tampoc m’hi va ajudar gaire, ja que no vaig poder posar en pràctica l’escriptura en català gaire sovint, i això també es nota...

- Ah sí? I tant has après?

- I tant! Per exemple... Ara ja no dic rato, sinó estona... ja que com ens va dir la professora, el rato, com no sigui el marit de la rata, ella no sap què és! Si és que és molt divertida la xicota, deu tenir uns trenta anys i ens fem un fart de riure amb ella! – explica la Lluïsa, mentre li venen al cap altres anècdotes de les classes de català, que li provoquen un riure tímid – és com mono... Segons la professora, si a una mare li diuen que el seu fill és mono, s’hauria d’enfadar! Ja que mono és l’animal del Zoo...

- Ah, doncs sí que apreneu sí, està bé! – diu la Remei amb poc interès – Doncs saps què? L’altre dia, estant a Barcelona, que vaig pujar a veure un concert del meu nét, vaig trobar-me amb aquella amiga teva que va venir fa cinc anys a Sitges... Com es deia... Eulàlia?

- Baixeta, una mica grassa...? Si és així, devia ser ella...

- Doncs sí, era ella. Res... vam estar parlant una estona, perquè resulta que la seva neboda també tocava al concert... Quina casualitat! I bé, com si fóssim tan amigues! Em va explicar que havia instal·lat un purificador de l’aigua de l’aixeta, ja que s’havia passat la vida bevent-la sense filtrar i havia llegit al diari que això podia ser tan dolent!

- Aquesta... deixa-la anar! Ara, després de setanta-quatre anys bevent aigua de l’aixeta sense que li hagi passat res, s’instal·la aquest aparell? Que pretén viure’n setanta més o què? – contesta la senyora Lluïsa, que no havent-se recuperat del riure d’abans, se li afegeix el riure per l’absurditat de la seva amiga. – Ara fa dies que no la veig... Ja li comentaré ja!

- Perdona Lluïsa, canviant de tema... Quant ens ha costat el bitllet?

- Espera que ho miri... – contesta la senyora Lluïsa, mentre es posa a rebuscar el bitllet dins la seva cartera – Doncs... amb el descompte, 2 euros i pico.

- Déu n’hi do... Pensava que era més barat.

- Ah nena, què et pensaves? Que sense el descompte, el bitllet senzill ens hauria costat tres amb quaranta, eh! – contesta la Lluïsa, mirant-se amb humor la seva ingènua amiga.

- Tres amb quaranta? I quant és això? Que jo en euros... no ho entenc. I a més, no ser traduir d’euros a pessetes jo, sempre m’ho fa el Joaquim això.

- Doncs jo amb els euros si que m’aclareixo ja... Pel que fa a petites quantitats, és clar! No em facis parlar de preus de pisos en euros... perquè em faig un embolic! I mira, a català també ens ho van dir això... d’una moneda a una altra no tradueixes no, això només és pels idiomes!

- Ah coi, si al final resultarà que jo també m’haig d’apuntar a classes de català...