SOMNIS

Per a algú que era més aviat de dormir poc i mai totes les hores seguides, el món dels somnis no havia constituït mai un refugi en temps difícils. A més, de petit ja ho havia intentat, allò de pensar molt en alguna cosa just abans d’anar a dormir per tal de poder somiar-hi després, però (gairebé) mai havia funcionat; així doncs, com podria assegurar que els somnis que tindria serien un oasi de pau o tot el contrari? Precisament, no coneixia ningú que acumulés tantes males experiències en els seus somnis com ell mateix: l’havien segrestat, matat i putejat munts de vegades; quan s’acostaven exàmens, començava a somiar sobre allò que estudiava, però d’una manera totalment estrambòtica i sense sentit... Eren moltes, les males experiències que havia tingut mentre dormia.

Tot i així, la principal raó per la que no creia en els somnis com a refugi era perquè no ho necessitava: tenia una vida sense problemes majors, fàcil de portar, on ell era feliç. No estava acostumat a rebre males notícies, res anava mai més enllà dels problemes que poden sorgir al dia a dia, el que constituïa, tot i que ell no ho valorés llavors, la seva màxima debilitat. I així va ser.

Un dia, de cop, va aparèixer un problema important a la seva vida; era, a més, un problema difícil de comprendre, pel que semblava no haver-hi manera possible de solucionar-lo. Ell, acostumat a que tot anés sempre bé, a que els problemes fossin coses llunyanes, va topar-se, sense previ avís, amb un obstacle insuperable i una debilitat seva fins llavors desconeguda: el no saber perdre.

I el no saber perdre, unit a la inexplicabilitat del problema, van fer que s’ho quedés tot dins. I li comencés a donar voltes i més voltes. I així va ser com, dues nits seguides, va somiar amb que el problema s’havia solucionat i tot tornava a la normalitat, tot i no haver desitjat somiar-ho. A més, aquests somnis, a diferència de molts altres, semblaven força reals, pel que cada cop, en despertar-se o pensar en ells, es preguntava si, realment, el problema s’havia solucionat, ni que fos en part, i així potser, sense ser-ne conscient, això havia suggestionat aquells somnis. Després constatava que no, que res havia canviat. I va ser llavors quan va desitjar que, ara que ja ho havia experimentat, no volia que els somnis fossin el seu refugi; preferia que els somnis i la realitat anessin per camins diferents, evitant crear falses esperances.

L'AMOR AL TITANIC

Més val tard que mai, diuen. Aquest post hauria d’haver vist la llum el passat 15 d’abril, dia en què, fa 102 anys, el RMS Titanic va enfonsar-se, però vaig arribar el mateix dia 15 al vespre d’Itàlia, on he estat visitant unes amigues que hi són d’Erasmus, i m’era impossible escriure el que volia amb tant poc temps.

La veritat és que el tema d’aquest post el porto pensat des de fa mesos, quan estava en època d’exàmens. Un dia, em va aparèixer al Facebook una notícia relacionada amb el Titanic i vaig posar-me a buscar informació sobre l’accident, tirant de Wikipedia, com solc fer sovint per informar-me d’una manera ràpida i senzilla de moltes coses (opino que Wikipedia té més mala fama de la que es mereix, però bé). De l’article principal, vaig enllaçar a articles secundaris, interessant-me sobretot pels que parlaven de persones que havien viscut aquella fatídica nit, tant si n’havien sortit vius com si no. Al final, vaig acabar topant amb una història d’amor.

És curiós que, quan algú diu “Titanic”, molta gent pensa abans en la pel·lícula que no pas en la història verdadera, i, en conseqüència, deixem de veure la tragèdia com a tal per a centrar-nos, principalment, en la història d’amor entre Jack i Rose. I, a més, aquesta no és una història d’amor de pel·lícula qualsevol, segurament és la més comentada de tots els temps. No només per la història en si mateixa, que ens pot semblar més o menys interessant, bonica o encertada, sinó també per tot els debats que ha arribat a generar, sent el més famós el de si en Jack també podria haver-se salvat.  

Ara, deixeu-me que us expliqui una verdadera història d’amor a bord del Titanic. A diferència de la de Cameron, aquesta és una història d’amor d’un matrimoni d’edat avançada (més de 60 anys a principi del segle XX, no està gens malament) que viatjava en primera classe. Poc emocionant o atractiva? Segurament, menys melodramàtica que la cinematogràfica, però, des del meu punt de vista molt més tendra.

Ells eren Isidor i Ida Straus, un matrimoni d’origen alemany establert als Estats Units. Ell va ser congressista demòcrata i, junt amb el seu germà, co-propietari dels famosos grans magatzems Macy’s. S’entregaven completament l’un a l’altre, evitaven separar-se i, en les ocasions que ho feien, no hi havia dia que no s’escrivissin. Després de passar l’hivern a França, el matrimoni tenia intenció de tornar als EUA en vaixells diferents, però una vaga en el sector de la mineria i, conseqüentment, un tall en el subministrament de carbó, va fer que haguessin d’agafar el mateix vaixell, el RMS Titanic.

Així doncs, la parella estava present la fatídica nit del 14 d’abril de 1912, quan el vaixell va xocar amb un iceberg. A Ida, com les altres dones (i nens) de primera classe, se li va assignar una plaça en un bot salvavides, concretament en el número 8. Ella, però, refusà separar-se del seu marit i decidí no pujar al bot. Llavors, se li va oferir a Isidor la oportunitat d’anar al bot amb la seva dona, oportunitat que va rebutjar, ja que considerava impropi pujar-hi quan encara hi havia dones i nens al Titanic. Ell, però, intentà convèncer la seva dona de pujar-hi, però ella ho rebutjà de nou, dient que havien viscut junts per molts anys, i que on ell anés, ella aniria. Així doncs, Ida va convèncer la seva donzella, Ellen Bird, per a què pugés al bot, donant-li el seu abric de pell, ja que ella no el necessitaria més.

La parella va ser vista per últim cop a bord del Titanic, agafats. A les dues i vint minuts de la matinada del dia 15, el vaixell s’enfonsava amb el matrimoni Straus dins. Tal i com va dir Ida en refusar pujar al bot, no va ser separada del seu marit i van morir com havien viscut, junts. El cos d’Isidor va ser recuperat, però mai van trobar el d’Ida.

En el seu mausoleu al cementiri de Woodlawn, a Nova York, s’hi troba la següent inscripció, pertanyent a l’Antic Testament: les aigües no podran apagar l’amor, ni els rius l’ofegaran.

Tot i ser breu, crec que és una història que val la pena conèixer. Sóc un fervent defensor de l’amor davants dels qui diuen que no existeix i que no és més que una il·lusió. No dic que sigui fàcil tenir l'oportunitat d'experimentar-lo, ni que un cop trobat, hagi de ser per sempre, però hi crec. I les demostracions d’amor m’encanten: no puc evitar posar-me content i somriure quan veig una parella a qui se la veu feliç. I opino que els Straus ho devien ser. 

IMMOBILITAT

<<¿Por dónde vas?>> apareix a la pantalla del seu mòbil.

<<Estoy bajando del metro, ¿qué número era?>> contesta mentre puja per les escales mecàniques. Suma de velocitats, pensa.

<<245, 3º 3ª>>

Mira el mòbil amb resignació, mentre espera per creuar el carrer. Els SMS del senyor X són els únics que segueix rebent, ara que whatsapp i altres aplicacions s’han fet amb tot el pastís de la missatgeria instantània. Si bé podria veure-ho amb certa nostàlgia, el que li produeix aquesta situació és més aviat ràbia: sap perfectament que el senyor X contacta amb ell a través d’SMS perquè ho fa des d’un mòbil secundari, per tal de no ser descobert. No hi ha lloc per la nostàlgia.

Arriba al portal. Com l’última vegada, la porta d’accés a l’immoble està oberta, ja que és horari de porteria. A veure si, a diferència del darrer cop, el porter no el veu i així evita la incòmoda pregunta sobre a quin pis va. Aprofitant que no mira, avança cap a l’ascensor, hi entra i prem el botó del tercer. Ja hi som. Les portes de l’ascensor tarden uns segons en obrir-se i surt disparat cap a la porta del pis. Truca al timbre i apareix el senyor X rere la porta, en calçotets i fent l’última calada a una cigarreta que s’està a punt de consumir.

Es miren i, sense dir res, entra dins del pis. En tancar la porta, el senyor X l’estira cap a ell i li fa un petó amb regust a tabac, que el repugna i atrau a la vegada. Com en cada trobada en el seu pis, el senyor X comença a piropejar-lo mentre li treu la roba i fa petons per tot el cos. S’ha acostumat ja aquesta situació, que abans l’irritava, i resta immòbil, deixant-se fer, amb la mirada perduda. Mentre deixa que el senyor X vagi fent, no pot evitar preguntar-se per què ha tornat a quedar amb ell: sempre surt d’allà dient-se que serà l’última vegada, però quan rep un nou SMS, hi torna a caure. Són poques les vegades que no ha acudit a una de les seves cites, normalment per problemes d’horari.

Quan torna en si, ja només porta la roba interior. Dirigeix una mirada murri al senyor X, que també va en roba interior. Li treu. El motiu per seguir veient-se és aquest, purament físic. Hi ha una atracció desmesurada entre ells dos. Una atracció que fa perdre la visió en perspectiva de la situació, anul·lant la racionalitat necessària per a analitzar el que està passant: està amb un home casat. Bé, realment, “estar” és una paraula massa gran. No estan, simplement mantenen relacions sexuals de manera esporàdica. “Simplement” tampoc és una paraula que es pugui relacionar amb la situació, ja que no en té res de simple.

Hauria d’haver sospitat, ja des d’un principi, que les coses no serien fàcils, o almenys normals, entre ell i el senyor X. Tot i haver conegut nois de mil i una maneres diferents, cap s’havia donat en unes circumstàncies tan estranyes com en el cas del senyor X. Tot i així, l’atreviment que va mostrar, junt amb el seu atractiu físic i aquell somriure murri, van fer-lo cedir i caure a la seva “trampa”, sense preguntar-se què podia esperar d’algú que havia gosat saltar-se, segurament, un bon grapat de normes de conducta a la feina en la tàctica de seducció que havia utilitzat.

A la tercera trobada, una trucada va desvelar l’estat civil del senyor X i la bena que portava als ulls va caure: aquell no era un home de fiar, almenys pel que feia a les relacions. Per altra banda, després de tres cites, l’atracció entre ells dos havia arribat a uns nivells insospitadament alts, el que dificultava el procés de desintoxicació que creia necessari dur a terme. Tot i que la veritat havia sortit a la llum, les cites amb el senyor X, qui en realitat només era un noi 6 anys major que ell (però casat), van anar succeint-se cada dues o tres setmanes, aproximadament, que era el temps que normalment necessitava per a superar tots els problemes i malestar amb si mateix que li causava aquesta situació.

Més d’un cop havia pres la determinació de no quedar amb ell, però només aconseguia allargar la negativa durant una setmana, l’equivalent a deu SMS d’insistència, fins que tornava a caure. A més, el fet d’haver de viure aquesta situació en secret, sense poder-ho comentar a ningú, tant per la vergonya que li produïa com per la situació del senyor X, encara ho feia tot més insuportable. Estava atrapat, immòbil. No sabia com sortir d’aquest espiral.

Ja està. Toca vestir-se. Els sentiments de culpa el comencen a envair de nou. La por, però, que sentia en les primeres visites posteriors al descobriment del “gran” secret, per si apareixia el marit del senyor X, s’havien esfumat. Potser era millor quan la por també feia acte de presència, ja que així hi havia menys espai per a la culpa. Ara, la culpa disposava de tot l’espai que abans havia compartit amb d’altres sentiments i sensacions, fent la seva presència encara més feixuga.

Ja preparat, li fa un petó curt i fred al senyor X i se’n va. El senyor X, com sempre, li ha dit abans de sortir que espera tornar-lo a veure. Ell prefereix no contestar. Li agradaria dir que no, però sap que molt probablement no serà així. Toca moure fitxa i encarar, d’una vegada per totes, aquesta situació.

LA SENYORA LLUÏSA

Passen cinc minuts d’un quart d’una. Com de costum, el tren arriba tard, el que impacienta alguns dels turistes que, carregats de maletes, es disposen a arribar en tren a l’aeroport, però la senyora Lluïsa, després de tants anys, ja hi està acostumada a aquesta gent de la Renfe. Ha arribat l’hora de posar punt i final al cap de setmana que ha passat a Sitges. L’acompanya la seva amiga Remei, que viu a Sitges tot l’any, però ha d’anar avui a Barcelona al metge. Ella, a diferència de la senyora Lluïsa, sí que remuga en veure que el tren no arriba.

Just quan la Lluïsa obre la boca amb la intenció de replicar la poca impaciència de la seva amiga, se sent, a la llunyania, la remor del tren que s’acosta. El sol del migdia que il·lumina profusament l’estació impedeix veure amb claredat el tren que arriba, però no passa ni un minut que ja el tenen davant. A la senyora Lluïsa se li dibuixa un somriure a la cara en veure que, casualment, la porta d’accés al tren més baixa ha quedat davant seu, facilitant-li a ella i, sobretot, a la seva amiga, l’accés. Sobretot a la seva amiga, pensa, perquè ella, als seus 76 anys, considera estar en un nivell de forma física que ja voldrien tenir moltes dones de 60 anys. Tot, gràcies a l’aquagym i haver pogut escapar, a diferència de la Remei, de l’artrosi als genolls.

A la senyora Lluïsa li agraden els trens nous. És cert que, com diu la seva filla, hi ha menys seients que als antics, sobretot si es comparen amb els de dos pisos que encara circulen per aquesta línia, però ella, que si mai agafa el tren, no ho ha de fer a primera hora del matí, no té mai problemes per seure. A més, confia que, en cas de no trobar un lloc, la bondat d’alguna persona jove no permetria que una dona de la seva edat, per molt en forma que estigui, hagués de fer un trajecte d’uns 40 minuts dempeus.

- Mira, Lluïsa, seiem aquí, que així podrem veure el mar – diu la Remei, fent el gest de seure en una filera de tres seients que corra paral·lela a les finestres.

Davant seu, tenen la finestra per on podran contemplar el mar un cop hagin deixat Sitges enrere. Al costat de la finestra hi seu un noi d’uns vint anys, que s’ha girat cap a elles en el moment que s’han disposat a seure, i no els treu l’ull de sobre. La senyora Lluïsa sap què mira aquest noi, encara que ho intenti dissimular: el seu cabell. El cabell de la senyora Lluïsa ha estat, des de fa anys, el més comentat del seu aspecte físic, segurament. Tot va començar en fer 60 anys, quan va decidir deixar de tenyir-se’l i mostrar al món la seva melena completament blanca. Per donar-hi una mica de vida, va decidir fer-s’hi alguns reflexes liles, tal i com havia vist en algunes dones algun cop passejant pel carrer, i així el va portar durant cinc anys, fins que va arribar el moment de la seva jubilació. Sense pares d’alumnes que poguessin escandalitzar-se per com portava o deixava de portar la seva cabellera, va decidir invertir el predomini de colors, i així va ser com el lila, aquesta vegada d’un to més intens, va passar a ser el color dominant en el seu cabell. Recorda perfectament la seva primera aparició en públic amb el canvi de color, dos dies després del seu pas per la perruqueria. Era l’estrena d’una nova òpera al Liceu i, com era costum, ella i el seu marit, l’Antoni, no s’ho podien perdre. La cara que van posar l’Elisenda i la Margarita en veure la mata de pèl de color lila elèctric! Un esclat de riure va envair la Lluïsa en veure les cares de les seves amigues, que també venien a l’estrena acompanyades dels seus marits. Aquells sí que eren bons records... Feia dos anys que no en tenia, de bons records. Tot i que ara ja es començava a recuperar, la inesperada mort de l’Antoni la va deixar molt tocada, sense ganes de fer res i un no-sé-què al cor que no la deixava viure tranquil·la. Precisament, aquest cap de setmana havia estat el primer, en dos anys, que havia decidit passar al pis de Sitges. No s’havia vist en cor d’anar-hi sola fins llavors, després de molta insistència per part dels seus fills i amistats. Per sort, la Fernanda, la dona de fer feines a qui confiava la neteja del seu pis de Barcelona des de feia més de 20 anys, s’havia ofert per anar a  netejar l’apartament un matí, abans de que ella hi arribés, per no haver de trobar-se la casa plena de la pols acumulada durant la tardor i hivern, ja que els seus fills solien baixar-hi només durant l’estiu.

- Lluïsa... que m’escoltes? – Insisteix la Remei, donant un suau cop de colze al braç de la seva companya.

- Ai sí, sí, perdona. Estava pensant en coses meves...

- Doncs com et deia, que mai havia pujat en un tren d’aquests tan moderns... Si és que realment vaig molt poc a Barcelona últimament, només a veure el reumatòleg i el podòleg... Abans el Joaquim encara em portava a veure exposicions, però últimament, no fa altra cosa que llegir el diari per internet. Bé, i passejar per la platja, almenys no puc dir que no hi ha manera de treure’l de casa.

- Ah sí? Doncs jo sí, la veritat és que són macos, oi? I es veuen nets. I lluminosos. I amples! I amb aquestes pantalles tan modernes... Tot i que a vegades fallen, tot s’ha de dir...

- Si és que ja se sap... totes aquestes coses tan modernes... A mi l’altre dia em va passar. Em volia apuntar a un curs de l’escola d’adults i resulta que ara ho has de fer per internet! – diu la Remei amb una cara que se situa entre la sorpresa i la indignació. – I és clar, jo no sabia com anava i alguna cosa vaig fer malament. Total, que vaig haver d’anar a la secretaria de l’escola per a veure si m’ho podien solucionar i que no, que ells ja no s’encarregaven d’això, que tot el que era matrícula anava informatitzat i era el client qui ho havia de fer des de casa seva... Si és que tot això tecnològic està molt bé, sí, però si ho fan per treure’s feina de sobre i carregar-la a l’usuari... Això no, eh!

- Tens raó, tens raó – contesta la senyora Lluïsa, posant la mà sobre l’espatlla de la seva amiga per a mostrar-li el seu suport – doncs ara que ho dius... Jo també m’he apuntat a un curs. Ja fa un mes que hi vaig, i la veritat és que molt bé. És un curs de català, i la de coses que estic aprenent! Per què clar... una s’hi passa la vida parlant-lo, però en no haver-lo fet a escola, hem adoptat cada barbarisme... I a més, l’haver estat professora de matemàtiques tampoc m’hi va ajudar gaire, ja que no vaig poder posar en pràctica l’escriptura en català gaire sovint, i això també es nota...

- Ah sí? I tant has après?

- I tant! Per exemple... Ara ja no dic rato, sinó estona... ja que com ens va dir la professora, el rato, com no sigui el marit de la rata, ella no sap què és! Si és que és molt divertida la xicota, deu tenir uns trenta anys i ens fem un fart de riure amb ella! – explica la Lluïsa, mentre li venen al cap altres anècdotes de les classes de català, que li provoquen un riure tímid – és com mono... Segons la professora, si a una mare li diuen que el seu fill és mono, s’hauria d’enfadar! Ja que mono és l’animal del Zoo...

- Ah, doncs sí que apreneu sí, està bé! – diu la Remei amb poc interès – Doncs saps què? L’altre dia, estant a Barcelona, que vaig pujar a veure un concert del meu nét, vaig trobar-me amb aquella amiga teva que va venir fa cinc anys a Sitges... Com es deia... Eulàlia?

- Baixeta, una mica grassa...? Si és així, devia ser ella...

- Doncs sí, era ella. Res... vam estar parlant una estona, perquè resulta que la seva neboda també tocava al concert... Quina casualitat! I bé, com si fóssim tan amigues! Em va explicar que havia instal·lat un purificador de l’aigua de l’aixeta, ja que s’havia passat la vida bevent-la sense filtrar i havia llegit al diari que això podia ser tan dolent!

- Aquesta... deixa-la anar! Ara, després de setanta-quatre anys bevent aigua de l’aixeta sense que li hagi passat res, s’instal·la aquest aparell? Que pretén viure’n setanta més o què? – contesta la senyora Lluïsa, que no havent-se recuperat del riure d’abans, se li afegeix el riure per l’absurditat de la seva amiga. – Ara fa dies que no la veig... Ja li comentaré ja!

- Perdona Lluïsa, canviant de tema... Quant ens ha costat el bitllet?

- Espera que ho miri... – contesta la senyora Lluïsa, mentre es posa a rebuscar el bitllet dins la seva cartera – Doncs... amb el descompte, 2 euros i pico.

- Déu n’hi do... Pensava que era més barat.

- Ah nena, què et pensaves? Que sense el descompte, el bitllet senzill ens hauria costat tres amb quaranta, eh! – contesta la Lluïsa, mirant-se amb humor la seva ingènua amiga.

- Tres amb quaranta? I quant és això? Que jo en euros... no ho entenc. I a més, no ser traduir d’euros a pessetes jo, sempre m’ho fa el Joaquim això.

- Doncs jo amb els euros si que m’aclareixo ja... Pel que fa a petites quantitats, és clar! No em facis parlar de preus de pisos en euros... perquè em faig un embolic! I mira, a català també ens ho van dir això... d’una moneda a una altra no tradueixes no, això només és pels idiomes!

- Ah coi, si al final resultarà que jo també m’haig d’apuntar a classes de català... 

ORDRE I UNIFORMITAT

Si ens fan pensar en una imatge que evoqui ordre i en una altra que evoqui uniformitat, és probable que les dues comparteixin punts en comú, sobretot si les imatges fan referència al paisatge urbà: en les imatges d’uniformitat, segurament pensarem en una determinada tipologia d’edifici (alguns en gratacels, altres pensaran en cases de dues plantes i jardí) que s’anirà repetint, donant aquesta percepció d’uniformitat i, a la vegada, la disposició dels edificis segurament serà ordenada. En evocar una imatge d’ordre, la importància radicarà en la disposició dels elements, no en el disseny d’aquests, així que la uniformitat no estarà implícita tan freqüentment.

A què ve aquesta introducció? Doncs al fet que, dimarts passat, aprofitant els matins sense pràctiques d’aquest mes, vaig decidir anar al CaixaForum a veure l’exposició que s’hi fa sobre Le Corbusier, un dels grans arquitectes de la primera meitat del segle passat. Potser no resulta conegut per a tothom el sobrenom amb el que es coneixia aquest arquitecte nascut a Suïssa el 6 d’octubre (gran dia) de 1887 (el seu nom verdader és Charles-Édouard Jeanneret), però si busqueu imatges de la seva obra a Google, segurament algun edifici (principalment la Villa Savoye o la capella Notre Dame du Haut) o alguna peça de mobiliari, com la butaca LC2 o la LC4, us serà familiar.

Jo, com a persona interessada en l’arquitectura, vaig començar a conèixer Le Corbusier a finals de l’ESO pel meu compte i, des de llavors, he anat, amb el temps, coneixent més o menys la seva obra, igual que la d’altres arquitectes, com Frank Lloyd Wright o Ludwig Mies Van der Rohe, per citar-ne alguns. Personalment, m’agrada l’obra de Le Corbusier, tant pel que fa a la vessant estètica com a la pràctica, punt clau en la seva arquitectura. Tot i així, té obres (i sobretot projectes) que no m’atrauen, però tenen aquell caràcter distintiu de l’arquitecte que fa que em produeixin admiració per altres implicacions diferents de l’estètica.

El que sí que no comparteixo són les seves idees en alguns aspectes. No cal ni plantejar-se la seva posició (o amistats) pel que fa a la política, que rebutjo completament, però sí que m’agradaria dir alguna cosa sobre el que pensava sobre el funcionament de les ciutats, que es veu reflectit en diversos del seus projectes. Le Corbusier va idear plans d’urbanització de diferents ciutats del planeta, com Rio de Janeiro, Alger o Barcelona, entre d’altres, però la més important de totes és, segurament, la reforma que va plantejar per a París. Des del seu parer, aquests plans que ell proposava comportarien una millora en la qualitat de vida dels habitants de les grans ciutats, que funcionarien com grans màquines. A l’exposició del CaixaForum es poden veure referències a aquests projectes i podem veure com tots ells comparteixen certes característiques, com són l’ordre i la uniformitat.

No m’agrada la uniformitat, prefereixo la varietat. Amb l’ordre és diferent, ja que facilita moltes coses (no cal parlar de ciutats, només la taula on un estudia ja n’és un bon exemple), tot i que cert desordre pot fer les coses interessants i oferir noves perspectives. No veig aquesta utilitat en la uniformitat, fins i tot podria dir que pot arribar a portar a la confusió, per la dificultat que suposa el poder diferenciar les coses si totes tenen el mateix aspecte. Una ciutat em sembla molt més interessant si arquitectònicament ofereix varietat en lloc d’uniformitat, tot i que la uniformitat també pot fer característica una ciutat i fer-la bonica, com podrien ser les zones de París afectades pels plans del baró Haussmann. Tot i així, no crec que fos aquest el motiu pel qual no es van dur a terme els plans d’urbanització projectats per Le Corbusier, sinó pel que hauria suposat desallotjar tanta gent (els plans del baró Haussmann es van poder dur a terme perquè, malauradament, deixar al carrer milers de persones en l’època del Segon Imperi no treia el son a Napoleó III). Només ciutats noves podien configurar-se d’acord amb aquesta idea d’indústria, amb zones definides segons les activitats que s’hi duien a terme, i així és com a la dècada dels 60 va néixer Brasília, capital de Brasil. No sé fins a quin punt actualment aquesta ciutat segueix mantenint aquesta planificació, ara que compta amb gairebé tres milions d’habitants. Espero poder comprovar-ho aquest estiu quan vagi a fer pràctiques a aquest país, i ja us ho explicaré.

Doncs bé, com a defensor de la varietat arquitectònica, m’agrada i molt Barcelona. Barcelona no és només Gaudí i altres mostres del modernisme, tot i que en són el seu reclam principal i no podem pas negar-ho (bàsicament perquè en tenim exemples meravellosos i precisament tothom els hauria de conèixer), però l’oferta arquitectònica de Barcelona és molt àmplia. Si no, com s’explica el fet que Barcelona és la primera i, ara per ara, única ciutat del món en haver rebut (l’any 1999) la Royal Gold Medal per part del Royal Institute of British Arquitects (RIBA), un reconeixement que se sol donar a arquitectes per la seva contribució en el panorama mundial de l’arquitectura? I, a més, l’arquitectura és un dels pilars del turisme d’aquesta ciutat, una activitat econòmica gens menyspreable, ja que Barcelona ha aconseguit posicionar-se en el top 10 de les ciutats més visitades per turistes internacionals, competint amb ciutats que generalment són més grans, capitals d’Estat o, fins i tot en alguns casos, considerades capitals globals.

I així és com un intent de dissertació sobre Le Corbusier, l’ordre i la uniformitat s’ha convertit en la perfecta excusa per a defensar aquesta meravellosa ciutat que és Barcelona. Passin un bon dia i a gaudir del Carnaval, que ja arriba (si no ho ha fet ja en alguns punts de la nostra geografia)!

      

NI SUÏCIDIS COL·LECTIUS NI POLLES

A diferència de la publicació de fa dos dies, aquest cop seré breu (i ranci, potser per a alguns). Potser no caldria fer-ne un text d’això, ja que no provocaré, segurament, cap reflexió ni emoció als (pocs) lectors que tinc, que és el que, almenys des del meu punt de vista, persegueixen les persones quan escriuen. Simplement vull donar la meva opinió.

Com ja de ben segur sabreu, avui és 14 de febrer, Sant Valentí. Per una raó o per altra, aquest dia és considerat, no només ja pel món anglosaxó, el dia dels enamorats. Hi ha qui diu que tot comença amb un sacerdot Valentí que casava joves a la Roma antiga contra la voluntat de l’Emperador, hi ha qui ho relaciona amb unes culleres que es regalaven els gal·lesos (crec que eren ells)... En fi, sigui quin sigui l’origen d’aquesta data, la celebració s’ha estès arreu del món o almenys a casa nostra sí que hi ha arribat.

Cada any, uns deu dies abans de l’arribada de Sant Valentí (si no més), comença tota la parafernàlia i se’ns omple el correu d’ofertes de LetsBonus per fer amb la parella, surten donuts i pizzes en forma de cor, els teus amics amb parella, en cas de celebrar-ho, t’explicaran les mil i una coses que tenen intenció de preparar i, per altra banda, hi haurà una part de la població soltera (no tota, més aviat poca però sorollosa) que mostrarà la seva fúria per l’existència d’aquest dia i, a la vegada, la tristesa que li provoca no poder celebrar-lo. Doncs no cal.

Des del meu punt de vista, Sant Valentí és una festa bastant hortera: els globus en forma de cor de color vermell brillant o les caixes de bombons també seguint aquest disseny (que, per cert, abunden al supermercat d’El Corte Inglés en diferents mides i colors), entre d’altres productes estrella, no denoten per mi el més mínim bon gust. És cert que hi ha persones que ho celebren sense caure en aquests tòpics, de maneres que poden ser més o menys originals però, almenys, més agradables a la vista, com a mínim. No estic en contra de celebrar l’amor, al contrari, trobo que hi ha poques coses més maques en aquest món que poder dir amb orgull que estimes una persona (i que ella t’estima a tu). Precisament, m’encanta Sant Jordi i em va agradar molt poder-ho celebrar, en el seu moment, quan tenia parella. Tot i així, Sant Jordi és més festiu que Sant Valentí i convida a sortir al carrer tot i que estiguis més sol que la una, des del meu punt de vista. Per contra, Sant Valentí no ha estat mai motiu de celebració, per a mi.

Amb això no vull dir que no s’hagi de celebrar Sant Valentí, cadascú fa el que vol, només faltaria. Al contrari, precisament el que volia era mostrar el meu enuig per les tonteries que un pot llegir per Facebook o altres xarxes socials provinents de certes persones del “bàndol” dels solters. El que m’ha semblat més tonto del que he anat llegint aquests dies ha estat la frase “faltan X días para el suicidio colectivo”. A més, a mode de compte enrere, aquest estat s’ha anat actualitzant cada dia. Suïcidi col·lectiu per estar solters el dia de Sant Valentí? Amb mi que no hi comptin, jo tinc altres coses a fer avui. No és que m’encanti estar solter, però tampoc em suposa un gran problema, cada dia em segueixo llevant i vivint la meva vida. Si tingués novio, és clar que les coses serien diferents (i segurament estaria més content, no ho negaré), però això no treu que pugui gaudir de les coses bones que ara tinc estant solter (i que desitjaria seguir tenint si tingués novio).

Així doncs, per mi avui és un dia ben normal, excepte per l’examen d’anglès que he fet, tot i que entenc que hi hagi parelles que ho vulguin celebrar (jo sóc d’aquells a qui se’ls dibuixa un somriure en veure una parella de desconeguts intercanviant-se regals o fent el tonto junts, sigui el dia de l’any que sigui). Fa un dia preciós, així que no us amargueu per estar sols (si no podeu suportar veure gent emparellada feliç, eviteu el Maremàgnum, he comprovat que, tal i com passa per Sant Jordi, s’omple de parelles en dies com avui) i gaudiu, sigui amb els amics, la família, el veí o una persona desconeguda. O de vosaltres mateixos sols, que se n’ha de saber també.

Jo, aquesta nit, aprofitaré per anar a prendre alguna cosa amb els amics (espero), brindarem i, en el cas que algun dels que tenen parella hagi fet alguna cosa especial avui, els solters no ens taparem les orelles i escoltarem de gust.

I, qui sap, potser el proper 14 de febrer escriuré una nova entrada dient que el meu novio i jo hem decidit no celebrar aquest dia. O sí. Tot arribarà (espero).

Acabin de passar un bon dia!

DEIXAR-SE EMPORTAR

Té la impressió que farà tard, tot i que encara queden dotze minuts i només quatre parades separen plaça d’Espanya de plaça Catalunya. Aquestes quatre parades, però, sempre se li fan eternes i avui, amb els nervis que porta a sobre, la cosa encara és pitjor. Per què el trajecte que separa aquestes dues estacions sempre se li fa més llarg que d’altres de la mateixa durada? Segur que algun periodista sabria explotar l’analogia sobre la distància entre aquestes dues parades i el distanciament que hi ha avui en dia entre Catalunya i Espanya per escriure’n un article. Aquest pensament el fa riure tímidament. El que sigui per entretenir-se i evitar mossegar-se les ungles, ara que ja fa un any que ho va deixar enrere. Universitat. Queda una sola parada. Decideix aixecar-se, es posa la jaqueta i es prepara per sortir. A Catalunya, baixa i, com sempre, no sap per on sortir per arribar a la part de la plaça que l’interessa. És igual, ja la creuarà per dalt després si és necessari.

Efectivament, no surt per on ell volia, però no haurà de creuar tota la plaça. Un cop arriba al punt de trobada, el Zurich, dos minuts tard, es posa a buscar l’Albert. El fet de no haver-se vist mai en persona abans no suposarà un problema, ha mirat i remirat les fotos del Facebook del noi, el té gravat a la ment.

L’Albert ha arribat deu minuts abans de l’hora, ara ja en passen dos i es comença a impacientar. No li agrada esperar, però és cert que el Marc li havia comentat que arribaria molt just, sempre que l’última classe acabés a temps. Deixa de mirar el mòbil i, en aixecar la vista, el veu. El crida aixecant la mà i en Marc va cap a ell. Es somriuen. Per un instant, dubten de com saludar-se, però en Marc fa la intenció de fer-li dos petons i l’Albert el segueix.

- Bé... per fi ets aquí! He pensat que podríem anar a un bar que hi ha al carrer Hospital. Fa temps que no hi vaig però està molt bé, té una zona amb sofàs i tal bastant tranquil·la... Espero que no estigui tancat, amb això de la crisi mai se sap...

- Sí sí, perfecte – contesta el Marc, somrient – perdó per arribar tard, problemes al final de classe... Bé, anem on tu dius – el Marc mira l’Albert de dalt a baix i pensa que si la cosa va bé, serà el noi més afortunat del planeta. Físicament, és encara millor que a les fotos, i de manera de ser, espera que sigui tan maco com en les converses que han anat tenint.

Els pocs minuts que els separen del seu destí els dediquen a mirar-se l’un a l’altre i anar somrient. Cap dels dos bada boca, tot i que la situació no és incòmoda. L’anàlisi de les primeres impressions ocupa tot el seu pensament, no deixant lloc a la preocupació pel fet de no saber ben bé què dir-se.

Per fi ha arribat el gran moment. Han passat gairebé dos mesos des de la primera nit que van parlar per Facebook i per fi s’han conegut. Tot va començar amb una publicació d’un amic en comú: els dos van clicar m’agrada i l’Albert, el més llençat dels dos, va preguntar-li a l’amic qui era el tal Marc. Havent-li extret la informació que més l’interessava sobre el noi desconegut, va decidir agregar-lo per provar sort. El Marc no se’n sabia avenir que un noi tan guapo (i que semblava normal) l’hagués agregat. No va dubtar en acceptar-lo, tot i que per dins l’envaïen els dubtes sobre si aquell noi s’havia confós en agregar-lo. Va resultar que no. Als dos minuts ja estaven parlant i la connexió va aparèixer ben aviat: compartien certs interessos, debatien sobre diferents temes, s’explicaven com els havia anat el dia... Tot i així, el Marc seguia dubtant que l’Albert veiés alguna cosa en ell que l’interessés, però un cop més va demostrar estar equivocat quan, fa una setmana, l’Albert va dir-li que volia quedar amb ell. I així va ser.  

- Tenies raó, és un bon lloc – en Marc es gira cap al cambrer – per mi, una coca-cola light si us plau – torna a girar el cap cap a l’Albert i somriu.

- Jo vull una cervesa, gràcies. Així que una coca-cola light eh? Por a engreixar-te? Si estàs fet un sac d’ossos...

- No, no, és que no m’agrada la cervesa i bé, lo de light és per evitar les quantitats industrials de fructosa que du la normal... Tot i que tampoc vull engreixar-me, no t’enganyaré... I sé que podria guanyar pes i tal... Però bé, jo estic bé tal i com estic.

- Sí, sí, estàs molt bé – contesta l’Albert amb un somriure murri – m’agraden els nois primets, ni massa múscul ni panxuts.

- Haha, gràcies. Jo la veritat és que la gent tan prima com jo... No m’agrada gaire, no sé. Igual que també prefereixo els nois una mica més alts que jo, cosa que és fàcil, tot s’ha de dir – just en aquell moment els porten les begudes i en Marc, per evitar seguir parlant del seu físic, es concentra en la tasca d’abocar la coca-cola al got. L’Albert se’l mira encuriosit. No el deixarà escapar tan fàcilment de les situacions incòmodes que pugui generar la conversa.

- Bé, i què n’opines, de mi? – pregunta l’Albert amb una mirada inquisidora i, tot seguit, fa un glop a la seva cervesa.

- Ets guapo. Molt guapo. Massa guapo i tot, potser. No és pas res dolent eh, no em mal interpretis... Però no sé, no estic acostumat a que nois tan guapos s’interessin per mi – només haver pronunciat aquestes paraules, en Marc ja se’n penedeix d’haver-ho fet. Potser l’Albert pensarà que només es fixa en el físic quan no és pas així. A més, no pot estar pensant sempre en si algú és massa bo per a ell, ja que, a part de ser una solemne tonteria, no fa més que provocar-li una angoixa exasperant i dificultats a l’hora d’interactuar amb els altres nois – bé, i m’agrada molt que portis camises de quadres. Jo no en puc portar, em queden francament malament. I  bé... també està la teva manera de ser: en aquests dos mesos, he descobert un noi intel·ligent, que em fa riure, curiós, que sap el que vol... I això m’agrada i molt. Fins i tot, podríem dir que em posa... Si no et fa res que ho digui.

- Mmm no home no, està bé sentir això... Ho tindré en compte – fa un altre glop a la cervesa, sense apartar la mirada dels ulls d’en Marc. La veritat és que, amb la llum del sol i a poca distància, té uns ulls molt més bonics del que esperava, d’un color que navega entre el marró i el verd – m’agraden els teus ulls.

- Gràcies – en Marc aparta la mirada en notar com una escalfor li puja per la cara, s’està posant vermell i no hi ha manera d’evitar-ho – no vull semblar pesat ni poc original, però a mi m’agraden els teus. I el teu cabell. Prefereixo els nois morenos. Abans era al contrari, ulls i cabell clar eren el que més m’agradava, però no sé, vaig canviar de gustos i mira...

- Doncs he tingut sort en què hagis canviat de gustos.

La conversa s’allarga més de dues hores, acompanyades de tres cerveses per a l’Albert i dues coca-coles pel Marc, i es dediquen a parlar sobre gustos, anècdotes, les primeres sensacions quan van començar a parlar per Facebook... En Marc aprofita per fer preguntes simples de les seves per omplir mentalment un perfil general de l’Albert, l’altre contesta amb més preguntes... L’Albert es decideix a envair mínimament el territori del Marc, posant la mà dreta estesa sobre la taula, a mig camí entre els dos, per veure quina és la seva reacció. El Marc veu llavors l’oportunitat de donar un pas, encara que insignificant, i posa la seva mà esquerra sobre la dreta de l’Albert. Comencen a jugar amb els dits fins que, finalment, els seus dits s’acaben entrellaçant. Llavors es miren i somriuen. La resta de la conversa la tenen en aquesta posició, fins que l’Albert s’aixeca per anar al lavabo. S’atura, però, al costat del Marc, s’hi atansa i li fa un petó als llavis, agafant-li la cara amb les dues mans. Tot i agafar-lo desprevingut, en Marc no hi oposa resistència i es deixa fer. Tant de bo aquest petó amb regust a cervesa durés per sempre.

Els seus llavis es separen, no es diuen res. L’Albert es dirigeix cap al lavabo mentre el Marc pensa en el que acaba de passar. Mira al seu voltant, avergonyit no pel petó, sinó pel fet de sentir-se, ara mateix, molt més feliç que la resta de persones que estan dins d’aquell bar. En un tres i no res, l’Albert torna del lavabo.

- Potser hauríem de marxar, no? – pregunta l’Albert – no vull que arribis molt tard a casa per culpa meva, que encara et queda un bon tros de camí.

- Sí, millor que anem tirant. Cap on vas tu?

- Jo agafaré la línia vermella a Catalunya mateix, tu vas dir que agafes el tren a Passeig de Gràcia, oi?

- Sí, però hi aniré a peu. T’acompanyo doncs a Catalunya i ja seguiré.

Ja a Catalunya, arriba el moment de despedir-se. Es miren als ulls, somriuen i en Marc, sense pensar-ho, agafa l’Albert per la jaqueta i li planta un petó. Aquesta vegada, el petó és molt més llarg i atrevit que el primer, i el segueixen un munt de petons més. S’abracen i es diuen adéu. En anar-se separant, cadascun en la seva direcció, giren constantment el cap per mirar-se, somrient cada cop que els seus ulls es troben. L’Albert baixa les escales del metro i en Marc enfila Passeig de Gràcia amunt per agafar el tren.

Un cop agafa el tren, en Marc rep un whatsapp <<no te’n lliuraràs d’una segona>>. Somriu i pensa què contestar... <<més ens val que hi hagi una segona>>. En Marc és feliç, l’Albert també. Per primera vegada en molt de temps, en Marc no es posa a pensar en el que podria o no passar, només vol gaudir del moment i deixar-se emportar.